Or o plata? Pic i pala
Elogiava aquí diumenge passat, alhora que planyia el neguit dels que circulen a peu per davant, en veure-hi la botiga buida d’ençà que va abandonar-la a finals de gener la firma tèxtil italiana Benetton, l’elegància d’aquell sumptuós edifici bastit el 1930 com a seu de la banca Llorens, quan Lleida encara disposava d’entitats financeres pròpies, ara que pràcticament no en tenim ni a Catalunya, projectat per l’arquitecte Ramon Argilés, el mateix que s’encarregaria de restaurar l’aspecte romànic exterior al veí palau dels paers.
Planta baixa esperant tornar a acollir un comerç o qui sap si un espai institucional, que tampoc no hi desdiria per situació i opulència, entresol i cinc pisos d’habitatges, culminat el conjunt per dues cúpules sostingudes per columnetes i recobertes de rajoles vidriades blaves i grogues, i a la part que dona al riu tres senyores esculpides en pedra amb túniques de matrona grega o romana, o potser lleidatana coetània de Juli Cèsar, vencedor de la batalla d’Ilerda al segle menys u. Doble façana quasi simètrica a dalt vora els Perxes de Baix i a baix a la Banqueta, prop del que va ser hotel Palace, aquest modernista i no classicista com l’altre, un dels pocs immobles urbans que hi competeix en distinció, singularitat i mèrit arquitectònic.
Aquella banca familiar i autòctona havia estat fundada per Magí Llorens en un quiosc a l’altre cantó de plaça. Tot i el modest emplaçament inicial, es tractava d’un negoci de tota solvència. S’explica l’anècdota d’un client, comprador de blat rus al port d’Odessa, que hi va acudir demanant per a l’endemà mateix un milió de pessetes en efectiu, quantitat aleshores astronòmica, i sense immutar-se gens el senyor Magí li va preguntar si ho volia en or o en plata.
Venuda en 1935 al banc Hispano-Colonial, posterior Hispano-Americano, més tard Central-Hispano, que acabaria absorbit pel Santander, a partir d’un moment donat, cap al 1994, monedes, bitllets i talons hi cedien el lloc a jerseis, bruses i pantalons. Encara deu conservar, potser convertida en magatzem, l’antiga cambra cuirassada, una de les més segures de la ciutat, fins al punt que al principi de la guerra del 36 uns milicians van intentar dinamitar-ne el blindatge de la porta per apropiar-se dels diners i les joies que hi suposaven custodiats, però al final van haver d’accedir-hi foradant a pic i pala.
