Pastrami i companyia
L’altre dissabte estava esmorzant per segona vegada, com molts matins de cap de setmana (la primera a casa mateix, just acabat de llevar-me), a la cafeteria Lo Diari, un espai lluminós i agradable que alguns veïns de la tercera edat anomenen col·loquialment La Vidriera, perquè està tot envoltat de vidres, quan un client va entrar, amb pinta d’arribar del tros o del taller, i li va demanar a la mestressa, que es diu Eva Mir i viu a Alcoletge, un entrepà de pastrami. Perdona? Pastrami? Per un moment vaig dubtar de si era a Bell-lloc d’Urgell o a New York City. Ignorava que en aquell poble pogués trobar exquisideses gastronòmiques tan insòlites, pròpies d’indrets allunyats, que no he (ara ja ho puc escriure en pretèrit: havia) tastat mai i que em sonaven només d’algunes pel·lícules americanes, com les de Woody Allen. De fet, al cèlebre Carnegie Deli de la Setena Avinguda de Manhattan, on es va rodar una escena de Broadway Danny Rose, tenien a la carta d’especialitats, fins que el negoci va plegar en 2016, un sandvitx que portava el nom del cineasta de Brooklyn i que consistia en un bon tou de pastrami entre pa de sègol, acompanyat de cogombres en vinagre.
El pastrami és una variant dels jueus romanesos de la tradicional pastirma turca, nom que significa “premut”, un embotit fumat de carn vermella, tallada en fines llesques, semblant al roastbeef britànic, però de gust més intens, sigui de vedella o corder o darrerament també de gall d’indi, salat amb salmorra, fumat i especiat amb all, pebre negre i herbes com el marduix o l’alfàbrega. A Lo Diari el serveixen de vedella, calent, posat enmig de pa de xapata, passat per la planxa, amb formatge Cheddar fos, cogombre laminat i mostassa amb mel. Sublim! Sencer, d’uns 30 centímetres, o bé la meitat, suficient per al meu païdor, per 3,5 euros.
El cas és que no és l’únic entrepà especial que s’hi pot degustar, elaborat al moment, en aquell local obert a peu de l’antiga N-II al seu pas per dins a Bell-lloc, cada matí de 6 a 13, excepte dimecres, dia de descans setmanal. Per exemple, el de pulled pork, el de pollastre cruixent, el croque-monsieur, els vegetals de diverses classes, etcètera. A banda de l’excel·lent rebosteria de la casa, si algú prefereix esmorzar dolç. El pròxim dia ampliaré la informació. Suposo que més s’estimen que parli d’això que no de l’actualitat política, oi?
