Economia de la felicitat
El dijous 20 de març, inici oficial i enguany ben plujós de la primavera, se celebrava el Dia Internacional de la Felicitat, instituït per l’ONU el 2012, suposo que amb la millor intenció del món però em temo que d’escassos efectes pràctics, tot just la mateixa data del meu aniversari, vull dir del meu naixement, coincidència que ignoro si em predisposa a una vida més feliç que la mitjana. No ho crec, perquè diria que he sortit de natural tirant a pessimista i rondinaire, de manera que m’he d’esforçar una mica per mostrar-me alegre i content. En tot cas, la felicitat és una sensació íntima no sempre fàcil d’assolir, encara menys de preservar i sospito que complicada de sotmetre a càlculs i estadístiques, si bé des de fa temps hi ha analistes que no deixen d’intentar-ho, fins al punt d’inventar-se una disciplina acadèmica denominada Economia de la felicitat. Una de les principals autoritats en la matèria haurà sigut el prestigiós teòric estatunidenc Richard Easterlin, que en un article de 1974 va formular la coneguda paradoxa que porta el seu nom i que el passat desembre abandonava aquesta vall de llàgrimes –i alguna rialla– a Pasadena, als 98 anys.
Ho he sabut per la professora arbequina Aïda Solé Auró, filla del meu cosí Antoni, actual vicerectora d’alumnes i exalumnes a la Pompeu Fabra, deixeble i amiga tant del Dick, apel·latiu afectuós amb què ella l’anomenava i s’hi refereix, com de la seva esposa, ara viuda, la catedràtica Eileen Crimmins, durant els quatre cursos sencers que va estar treballant a la Universitat del Sud de Califòrnia, de Los Angeles.
La “paradoxa d’Estarlin” confirma, a grans trets, i amb arguments científics, l’axioma popular segons el qual els diners no fan la felicitat (per molt que hi ajudin). Comparant en diversos països aquest índex tan subjectiu, es demostra que a partir d’un cert nivell de riquesa que permet cobrir les necessitats bàsiques, uns ingressos superiors no garanteixen ser més feliç, de manera que la gestió política hauria de consistir sobretot en augmentar la satisfacció personal aportant d’altres incentius menys prosaics, en especial de caràcter col·lectiu, com ara cultura, medi ambient, salut pública, drets socials i democràtics... En fi, a veure qui és el pinxo que s’anima a explicar tot això a aquella patuleia de multimilionaris avariciosos del Donald, l’Elon i companyia.
