Màrius Sampere o «l'ombra que perdura»

Només he tingut l’oportunitat de sentir el poeta Màrius Sampere recitar els seus versos en una sola ocasió. Corria l’any 2009 i la sala de 2 l’Auditori Enric Granados de Lleida acollia la darrera sessió del llavors Festival Internacional de Poesia Mahalta. A diferència de la resta de poetes, disposats al llarg de l’escenari amb el mínim atrezzo de les caixes de fusta que els servien de seient (de fet, la bona poesia mai ha necessitat de gaires complements), Sampere va entrar amb pas lentíssim a l’escenari, el pes del cos recolzat en la crossa, i es va deturar davant del micròfon. Asseguda entre el públic, en una de les primeres files del pati de butaques, encara ara em sembla recuperar l’impacte que va causar-me el poeta. La imatge d’aquell home d’edat avançada, amb les mans tremoloses aferrades al paper del seu vers, recitant l’esplèndid poema «Mare, no em renyis» no m’ha abandonat mai.

A Sampere, que llavors acabava de fer els vuitanta anys, se li esqueixava la veu mentre es deia i ens deia «Mare, no em renyis/ sí, ja sé que m’he fet vell,/ però jo no he sigut» i el poema avançava cap al cop de puny final, cap al gir definitiu, contundent, en què les malifetes infantils, les joguines trencades i la consegüent esbroncada esdevenien metàfora d’una trencadissa d’un altre ordre, d’un trencament definitiu i irreversible «Però jo no he sigut,/ mare, tu ja ho veus, jo ja vinc/ a poc a poc amb el bastó». El preludi de la tomba. Però el poeta encara havia d’aferrar-se a la vida al llarg de tota una dècada. Sampere va traspassar el 26 de maig de 2018, un matí claríssim de primavera, deixant-nos una mica orfes i, al mateix temps, riquíssims de ser hereus del llegat del seu vers intuïtiu i lluminós fill d’aquella «genialitat insòlita» que Carles Duarte apunta en una de les seccions del pròleg del volum que tenim entre mans.

Descodificacions. Obra nuclear (tot i que el llibre té com a curadors els poetes Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte) respon al que podríem dir-ne un antologia personal, ja que és el mateix poeta el que imposa els seus criteris de selecció i, per tant, s’ajusta a la voluntat de preservar els textos que, al llarg del temps, i amb mirada retrospectiva sobre la seva vastíssima producció literària, aglutinen l’essència de la seva veu poètica. Una tria que emfasitza en els primers reculls publicats pel poeta, aquells que a hores d’ara són menys accessibles als lectors però també aquells que, en certa manera, són fonamentals a l’hora de cisellar i modular la veu literària a la qual abans fèiem esment.

Així doncs, el lector que vulgui abeurar-se i nodrir-se d’una de les personalitats literàries més potents i colpidores del segle XX, té a l’abast aquesta mostra nuclear, és a dir, imprescindible que estableix un acuradíssim full de ruta al llarg de cinc poemaris presentats en el volum en rigorós ordre cronològic: L’home i el límit (1968), Poemes de baixa freqüència (1976), Oniris i el tret del caçador (1987), L’ocell que udola (1980), Subllum (2000), Les imminències (2002), Jerarquies (2003) i Ens trobarem a fora (2006).

Cinc poemaris que conformen, presentats els uns de la mà dels altres, un suggerent itinerari de lectura d’on pouar les claus per interpretar aquest poesia que defuig la obvietat, que evita la transparència en pro d’alguna cosa que s’intueix més enllà dels límits del mateix dir i que ens obliga a anar una mica més lluny del que coneixem. Que ens vol partícips d’aquella missió que el poeta s’autoimposa i que respon a la voluntat «d’enunciar l’incomprensible ». Tant és així que el mateix títol del recull es fa ressò d’aquesta idea. El terme, extret pels curadors del volum de les anotacions fragmentàries i breus que el poeta va escriure durant els seus darrers dies, funciona perfectament com a leitmotiv d’una personalitat poètica que ens insta a anar sempre una mica més enllà, que ens convida a desxifrar el misteri ocult d’allò que primer ha estat codificat. Allò que fa que la poesia es perfaci en el fet de «preguntar a cada nom/ quin altre nom voldria». Allò que ens fa anar a l’encalç de la paraula justa, la que paradoxalment ens fa emmudir.

La poesia de Sampere s’enriqueix a mesura que transita aquestes zones d’ombra, aquests paratges de llum entotsolada, de la subllum que ens clivella enfront l’omnipresència de la mort perquè «Fiant-nos del sol,/ ens hem fet ombres». Una ombra que perdura i ens retorna al poema que citàvem a l’inici d’aquestes ratlles «Jo no he sigut, deia d’infant/ a l’empara de la llum. Per què/ no dir-ho ara, al recer/ de l’ombra?». Una ombra que estén l’arrel des del mateix moment del néixer «d’on jo acabava d’arribar/ tan xop de mare» i es capicua en «l’aigua, ben honrada» que «retornarà el cadàver». I encara, més enllà d’aquesta visió tràgica i desolada, encara, hi lluca el fil del renéixer en l’arbre del llinatge que ens perpetua en «Aquell qui sóc encara està venint», en la transmigració. O qui sap si el consol definitiu de creure que «ens reunim en la mort, com a casa».