Paraules que se'n van

Es fa difícil no començar un article sobre paraules perdudes sense servir-se d’aquell tòpic que diu que “les paraules se les endú el vent”. I és que la metàfora és bona, perquè, segons la nostra tradició, verba volant, i és ben cert que les paraules són la part més visible i canviant de la llengua. Per recórrer a un altre tòpic suat que utilitzo sovint per explicar què és el lèxic, les paraules són les teules del teulat de la casa, que és la llengua. Això vol dir que les teules es trenquen, o s’esquerden per efecte de les pedregades i dels canvis sobtats de temperatura, o les aixequen els moixons, o, si són velles i bones, algun desaprensiu les furta... Però la casa continua exactament igual... a menys que passe massa temps. Aleshores, les imperfeccions del teulat creen goteres, l’aigua hi entra i, poc a poc, la casa es va degradant. Qui conega el procés de despoblament del Pirineu i Prepirineu, per exemple, ho sabrà bé prou. Les cases velles poden aguantar moltes dècades, però sense teulat acabaran caient irremissiblement. Per això els teulats s’han d’anar reparant i mantenint. I, per fer-ho, ben segur que triarem teules de materials més moderns, lleugers i resistents, més adaptats als temps que vivim.

Però ací no m’han demanat pas que parle ni d’arquitectura ni de construcció. Les paraules són com les teules, però no són teules. La nostra llengua, com totes, és feta en bona part (però no exclusivament) de paraules, i les paraules naixen, es transformen i, de vegades, moren, bé perquè mor amb elles la idea que representaven, bé perquè són substituïdes per unes altres. A tall d’exemple, els romans en deien LACTE del que nosaltres diem “llet”. És la mateixa paraula que, amb l’ús s’ha anat transformant durant els segles sense cap canvi aparent en el seu significat, però que, com un codís a la llera del riu, s’ha anat escantellant fins a presentar-se davant nostre amb una forma sensiblement diferent. En canvi, la paraula “esteva” (‘peça corba i posterior de l’arada per on l’agafava la persona que llaurava’), que ha existit d’una manera o una altra des del neolític, ja no l’usa ningú, perquè, almenys al nostre país ningú no llaura ja amb l’aladre tradicional. Així doncs no és que s’haja perdut la paraula, sinó que el mateix concepte ha passat a la història.

Per això cal prendre’s sempre amb una mica de prevenció el lament per la pèrdua de paraules. Cada generació ha anat una mica més enllà que l’anterior i, amb ella, un llarga tirallonga de paraules ha quedat obsoleta i, en compensació, se n’ha incorporat un sac de noves. Això és tan natural com el plany que fa sempre la generació precedent per la pèrdua dels seus referents. La societat que no es queixés per la pèrdua de paraules (i, amb elles, de maneres de viure o d’entendre la vida) seria una societat malalta, una societat sense capacitat de progressar, de renovar-se. Aquesta salmòdia inacabable del “tot es perd”, aquesta apel·lació dia sí dia també als orígens, és constant al llarg de la història, i pertot; no ens hauria d’amoïnar gens. Ara bé, un cop dit això, hauríem de dir també que els canvis culturals produïts al llarg del darrer segle han anat a velocitat de vertigen, i vertigen segurament és el que ens han provocat. Pràcticament hem passat d’aquell neolític de l’aladre al John Deere gairebé sense transició, de patac. De la societat rural tradicional hem passat a una altra que habita les ciutats i que, quan no ho fa, viu al camp de manera exactament igual que a les zones urbanes. Qui menja productes preparats, precuinats o congelats no pot pretendre parlar igual que aquell que anava a l’hort cada dia, per dir-ho de manera molt reduccionista. Ni ací ni a la Cotxinxina. Aquest és el primer gran principi. I ja no hi ha, doncs, més vànoves sinó fundes nòrdiques, la llenya és pèl·let i les sopes o escaldades són ara cremes de tetrabrik. I busca qui t’ha pegat.

Però, en aquesta cursa sense aturador cap al canvi, hi ha altres elements que hi juguen. En primer lloc, hi ha la influència de les llengües foranes. Això és una altra eterna cançó. No hi ha cap societat que no estiga influenciada per les llengües que l’envolten i, si n’hi hagués cap, seria una societat autàrquica, aïllada de les altres; ben bé la negació del progrés. Si la cultura anglesa ens fa incorporar al català paraules com wifi, software o spin-off, no és menys cert que en una altra època vam incorporar-hi gal·licismes com xamfrà, debut o fricandó, avui totalment naturalitzats, i abans italianismes com pallasso, òpera o carícia. Aquest no és el problema.

El problema, si és que ho hem de dir així, és que la relació amb aquestes darreres llengües és horitzontal, fruit d’aqueixos contactes culturals. Però en el cas del castellà hi ha una verticalitat, una jerarquia. Molts dels castellanismes que utilitzem ens han vingut, especialment a les generacions no alfabetitzades encara en català, per la via de l’escola. Les paraules “cultes” les incorporàvem, ras i curt, directament del castellà per desconeixença del català escrit, reclòs a la cleda elitista de la literatura i poca cosa més. Les noves generacions, però, són tota una altra cosa. L’escola es fa en català i es recuperen o incorporen les nostres formes autòctones, però la presència del castellà als mitjans de comunicació i en els diversos àmbits de consum és abassegadora i provoca l’entrada a raig de  de la llengua culta, sinó de tots els nivells de l’idioma. Així, si la bústia era abans el bussó, era per desconeixença del català que ara en diríem estàndard. Però si un mercat o una fira al carrer passa a ser un mercadillo, Eivissa a Ibiza (així, bàrbarament amb “zeta” castellana) i el tornavís a destornilladó, això ja no és per culpa de l’escola ni de la dictadura franquista. És clar que el veïnatge del castellà d’Aragó, la presència als nostres carrers i barris de tantíssima gent de llengua castellana o la incorporació al català d’un nombre elevadíssim de persones no catalanoparlants d’origen hi ha pogut tenir un cert pes, però molt menys del que ens pensem. El factor essencial és la presència del castellà, encara, al capdamunt de la jerarquia lingüística, a causa del fet de ser omnipresent en els principals àmbits comunicatius, molt especialment en la comunicació i el lleure.

Hi ha encara altres vies de canvi. Del moment que el català occidental ha estat vinculat tradicionalment a la ruralia, i la força productiva del país i la modernitat han estat, o així s’ha interpretat, a Barcelona, el nostre lèxic particular o diferencial ha estat marcat negativament, de vegades fins i tot acusat falsament de pròxim al castellà. Així les graneres s’han convertit en escombres, les mançanes en pomes i els tossals en turons. És possible que això estiga canviant, com crec que canvia l’autoestima dels parlants lleidatans més joves. Però amb cada bugada hem perdut un llençol... I, mentre el món siga món, continuarà caient teules i n’haurem de posar de noves.