Un llibre ferotge

Julien Sorel sap ser pacient a Le Rouge et le Noir fins que llegim: “la virtut de Julien va ser igual a la seva felicitat; ‘me n’he d’anar’, li va dir a Mathilde quan va arribar l’alba”. Stendhal posa tota una nit d’amor en un punt i coma. Per a Pere Rovira, admirador de les exhibicions d’elegància de la gran narrativa francesa, no deu haver estat fàcil despullar Baudelaire tal com ho ha fet. Rovira fa anys que té a Baudelaire com un company. Hi parla, hi discuteix, l’admira, l’estima. No pot quedar amb ell per fer un cafè, però la seva obra l’acompanya sempre.

D’altres companys de viatge, per exemple Gil de Biedma, se li han fet petits. Menors. Els models d’art menor fan mal, pensa Rovira. “La meta es el olvido. / Yo he llegado antes”, fa dir Borges a un poeta menor. Una eternitat separa Baudelaire de l’oblit. Quedar-se amb l’obra immortal és molt més fàcil que endinsar-se en l’autor contradictori i genial, salvatge i tendre, infantil i espantosament intel·ligent que la va crear. Rovira s’hi ha atrevit. Ens presenta per primera vegada en català una selecció dels seus escrits íntims i la seva correspondència juntament amb l’obra amb la qual el poeta es va prendre al peu de la lletra de forma temerària, que és la manera com encarava sempre la vida aquest home inoblidablement excessiu, el repte que va plantejar el seu admirat Poe: escriure un llibre que es tituli El meu cor despullat “i mantenir la promesa del seu títol”. Rovira ens presenta un llibre ferotge.

Algunes de les coses que hi diu Baudelaire avergonyeixen. Hi ha elitisme, racisme, misogínia. És molt temptador amagar tot això en un punt i coma. Però de seguida veus que no és un llibre per discutir-hi. Baudelaire viu en una hipèrbole permanent que invalida qualsevol diàleg. A mesura que entens això, i ho entens molt ràpidament, el llibre s’eleva. Aprens un munt de coses i et diverteixes contínuament perquè les exageracions del poeta francès –en realitat una forma de ser, un caràcter– són hilarants. També la seva contundència: “[Molière] La meva opinió sobre Tartuffe és que no es tracta d’una comèdia, sinó d’un pamflet. Un ateu, només que sigui un home ben educat, pensarà, a propòsit d’aquesta obra, que certes qüestions greus no s’han d’entregar mai a la canalla”.

Quan tanquem el llibre tenim clar que el Baudelaire que vol escandalitzar –una malaltia greu– odia en realitat els moderns, els que defensen la idea de progrés, els individus que van posar les bases perquè al segle XX ens envaís la porqueria de l’avantguarda. “Els avantguardistes, al costat de Baudelaire, semblen boy scouts”, ha dit alguna vegada Rovira. Ho ha dit col·loquialment, no al llibre, on firma una edició modèlica, amb unes notes asèptiques i sàvies escrites per un home que –com Baudelaire– odia els pedants. Fa alguna trampa. A vegades tira un cable al seu amic. Quan diu que el seu antisemitisme pot ser irònic no ens l’acabem de creure, i quan afirma que “posseïa l’art d’encobrir la discrepància i la crítica amb una aparença d’elogi” no evita que tinguem la sensació que Baudelaire diu la veritat quan diu que menteix. Les cartes a la mare –suplicants, infantils, torturades, patològiques– ens commouen. També les dirigides a madame Sabatier, unes cartes d’amor que increïblement no són ridícules. Hi explica que madame Sabatier li va dir un dia “Bona tarda, Senyor!” i ell li escriu: “vaig anar-me’n, repetint durant tot el meu trajecte ‘Bona tarda, Senyor!’, intentant imitar la seva veu”. Aquesta criaturada se’ns queda per sempre a la memòria després de llegir un llibre que ens trasbalsa la vida, les idees i les emocions, com fan els poetes veritables i necessaris. El cervell de Baudelaire és “un mirall embruixat” i només s’hi poden apropar els valents. Rovira s’hi atreveix i ens regala un món aterridor i divertit que mai no creuarà la meta de l’oblit.