Beneïda memòria

La memòria col·lectiva és un procés que mai no s’atura i que sempre està sotmesa als interessos polítics, econòmics i culturals, tant personals com col·lectius, dels que es disputen l’hegemonia en cada moment. Un work in progress perpetu. Si quan mirem al passat hem de lamentar haver perdut la immensa majoria de la documentació que s’havia creat arreu del món –ja siguin biblioteques o arxius, manuscrits originals o llegats particulars– la mescla d’internet, les xarxes socials i els dispositius digitals són un engranatge brutal de generar continguts. S’acumulen als nostres mòbils i ordinadors, en emmagatzematges externs i també al núvol, en serveis que presten companyies com Google, Apple o Microsoft. Cada vegada creem i compartim més vídeos, textos i fotos amb continguts absurds, inútils i banals; i alhora se’ns fa més difícil desempallegar-nos-en. Entre tanta ferralla, destriar les peces d’orfebreria intel ·lectual que val la pena conservar és un exercici cada vegada més complicat, gairebé exhaust. Una vegada els tenim, conservar els papers heretats del passat tampoc no és senzill, com reflexiona Glòria Vilella, encarregada de l’arxiu de Lleida.

El filòsof Garcia del Muro adverteix, a Goodbye veritat (Pagès), que en l’era de la postmodernitat correm el perill que s’imposi la postveritat: un relat fals absolutament deslligat dels fets, un que respongui als interessos d’un poder despòtic que no té cap intenció a respectar el debat democràtic. Joana Soto explica que la mirada fotogràfica mai no és innocent, que crea identitats i necessita, sempre, de les persones per reproduir-se. La identitat i la memòria són, al mateix temps, siameses. Comparteixen òrgans vitals, s’alimenten i s’intoxiquen mútuament, són absolutament dependents una de l’altra. Ningú pot garantir què passarà amb tot el material que estem generant avui en dia, només podem assegurar, perquè està demostrat, que el paper pot aguantar el pas dels segles.

Salvar els testimonis solvents de la història és un deure col·lectiu, i com més en sobrevisquin més completa serà la memòria, més complexa serà la identitat, més fonts tindrem per fugir del relat únic i contradir les bestieses de la postveritat. Només hem de procurar, com si fos gaire fàcil, no ofegar- nos entre l’excés i la desídia. La necessitat del saber és el refugi de la raó.