La fragilitat de la memòria

Durant el darrer mandat de Joan Viñas al capdavant de la UdL es va destinar una partida per acollir el llegat familiar de Romà Sol i Carme Torres. Aleshores algunes veus, val a dir que discretament, van fer saber al rector que tenien dubtes: no entenien que la Universitat gastés diners en “aquestes coses”. Especulo, encara que no dec anar gaire equivocat, quan suposo que els qui van criticar la despesa consideraven que era més útil invertir en una recerca científica que no pas fer-ho en l’acumulació d’uns papers de dubtosa utilitat pràctica. Si realment ens ho hem de plantejar en termes de prioritat vital, investigar en una tècnica quirúrgica és més important que un arxiu de llibres, cartes, actes i papers varis. Suposo que sí. Ara bé, contraposar com si fossin incompatibles la memòria humanística del país amb la recerca científica és una trampa. Si tens pocs diners has de mirar molt bé en què els inverteixes, cert, i fer-ho en aquest tipus d’arxius també és important. Si no ho fos, per què la universitat de Chicago tindria cap interès en el llegat del poeta i arquitecte Joan Margarit, per exemple? Finalment l’arxiu el va cedir gratuïtament a la Biblioteca Nacional de España, que també l’hi havia demanat per les seues intencions. Per als suspicaços: cap institució catalana no s’hi va interessar mai.

El filòleg i assagista Jordi Amat avisava, en un recent article a La Vanguardia, que Barcelona perdia capacitat de lideratge cada vegada que algun llegat significatiu marxava in eternum a Madrid. Es preguntava què passaria amb el de l’editorial Anagrama i posava els exemples irrecuperables de Goytisolo, que fa temps que reposen amb els de Margarit. Un altre viatge preocupant és tota la documentació de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, que ha fet cap al Reina Sofia. La Generalitat pot argumentar que no tenia, ni podia, pagar el cost de l’herència; la família diu que des de Palau van respondre amb mesos de retard i sense gaire convicció a la necessitat urgent de salvar els documents dels fongs que els amenaçaven. L’Ajuntament de Barcelona va declinar entrar a la polèmica. Ja ens queda lluny l’esperpèntic espectacle que van fer els fills d’Agustí Centelles, venent-se l’herència del pare al millor postor: l’estat, com sempre.

Faltaria a la veritat si digués que tots els nostres polítics són insensibles al valor que suposa preservar aquests llegats; tampoc erro el tret quan dic, a contracor, que no hi ha una política nacional clara i consensuada capaç de sobreviure als canvis de govern i les típiques parades administratives “fins a nova ordre”, ignorants que la vida continua i el temps perdut és irrecuperable. Es depèn massa de la voluntat de cada polític de torn, i això no fa país, que diria Jordi Pujol. La periodista i crítica d’art Montse Frisach explicava en un article al blog Fotografia a Catalunya que arran del cas Centelles es va elaborar el Pla Nacional de Fotografia amb la intenció, entre altres, d’actuar preventivament i evitar més escàndols d’aquesta naturalesa en aquest sector concret. Gràcies a la iniciativa s’havien retingut els arxius Català Roca o Maspons, entre altres. Aquest darrer va cedir el seu material al MNAC “per evitar que acabi als encants”, com si fos un Ràfols Casamada qualsevol. Aquestes excepcions confirmen la regla: no tenim una xarxa de rastreig i tempteig solvent i estable que s’anticipi als drames en tots els camps de les arts i les ciències, dotada d’un pressupost suficient per fer front a la competència bestial de l’estat, que sempre té un xec en blanc a punt per pagar el que faci falta. No hi ha una estratègia a llarg termini que s’asseguri el manteniment de cada llegat salvat, que el difongui i el faci accessible. Que no quedi abandonat en un magatzem ple de pols, vaja.

La societat catalana va demostrar una gran sensibilitat per la memòria històrica en la llarga campanya per recuperar els famosos Papers de Salamanca. Finalment se’n van tornar una bona colla –no tots– i aquí vam tenir la sensació d’haver guanyat una batalla. Una de simbòlica, no ens enganyem, recuperar-los era una qüestió de dignitat nacional. Només voldria que la força i l’interès amb què es va reclamar el retorn d’aquells arxius fos capaç de reconduir-se en un pacte nacional per evitar més fugues. No n’hi ha prou amb mobilitzacions al carrer i articles a la premsa, calen diners i voluntat política. No podem calcular la qualitat de la memòria col·lectiva en funció del número de persones que coneixen i consulten aquests arxius, segurament sempre seran molt pocs els que ho facin. Però un dels barems que es poden fer servir per conèixer l’autoestima d’un poble és, sens dubte, la cura que té d’aquest tipus d’herències.