Als afores del paradís

Josep Maria Esquirol

La penúltima bondat.  Assaig sobre la vida humana

Quaderns Crema, 174 p.

Diu l’escriptor francès Michel Houellebecq en el seu últim llibre (que no he llegit) que el fet d’haver pogut sintetitzar en un comprimit l’hormona de la felicitat, la serotonina, ha esfondrat les bases metafísiques d’Occident. Comença una nova crisi en què la imatge insuportable de les nostres personalitats com a matèries grises sotmeses a un entramat de pures reaccions químiques, modulables amb pastilles, ens ha d’abocar al suïcidi o al retorn consolador de la fe i l’obscurantisme. O això m’ha semblat entendre de les ressenyes que se n’han publicat fins ara. Res de nou sota la capa justificadora del nou nihilisme. Però en aquest context més aviat descoratjador, cal afigurar-se que llibres tan lluminosos, profunds i càlids com La penúltima bondat poden servir com a rèplica revulsiva a l’abraçada del no-res.

De fet, el filòsof Josep Maria Esquirol ja va sacsejar l’àmbit de l’assaig filosòfic i divulgatiu ara fa quatre anys, quan la seva obra immediatament anterior a aquesta, La resistència íntima, va calar entre la crítica i els lectors amb una relectura suggestiva i persuasiva, des de la visió del pensador, de valors com la proximitat, l’acolliment o la quotidianitat, destinats a bastir l’argumentari per a la represa del “sentit” en la vida humana. Ara, el seu nou lliurament aprofundeix i diversifica aquesta mirada per completar un díptic magnífic sobre la vella problemàtica del “saber viure”, i ho fa, com en aquella precursora, esquivant brillantment les trampes dels pamflets de l’autoajuda, a la qual no s’està d’invalidar amb un aparat retòric que poua de les fonts de la millor tradició filosòfica.

Aquesta és potser la fita més remarcable dins l’entramat discursiu del llibre: recuperar la filosofia per a l’antiga comesa d’orientar els humans, pivotant sobre dos principis que, massa sovint, s’han presentat irreconciliables: el deute amb el pensament de fons, validat per les referències als filòsofs importants i el diàleg constant amb ells, i el compromís amb les preocupacions senzilles i profundes del viure, on tots ens acabem trobant. Així, l’amenaça de la disgregació del jo (“Podria ser que el consumisme exacerbat, el malestar contingut i la violència fossin, si més no en part, símptomes d’aquesta desorientació?”) es combat amb les aportacions de Hegel, sant Agustí, el Zaratustra de Nietzsche o el sorprenent i inclassificable Alexandre Kojéve. Esquirol, però, és original i pròxim, i se serveix d’aquests referents per consolidar un discurs personal, embellit per un virtuosisme literari que és claredat i mai presumpció indigesta; un discurs el centre d’irradiació del qual és la idea de la vida humana com una vida situada als afores d’un paradís en veritat inexistent. Perquè el paradís és la il·lusió d’on hem sabut destriar el component quimèric, la buidor essencial que ens mataria el desig, un altre concepte clau per entendre la lliçó del llibre. Vivim als afores, moguts per les afeccions que ell en diu “primordials”, i aquesta és la força que ens fa viure i ens fa humans.

La bondat seria, sens dubte, l’altre concepte clau; no és casual que serveixi per intitular l’obra. Una bondat gratuïta, desinteressada, gairebé com inscrita en l’origen humà, a la qual l’autor s’atreveix a dotar de més profunditat que al Mal i de més autenticitat que a les clàssiques utopies dirigides. Del futur lector depèn desactivar amb plaer la intriga que suscita l’adjectiu penúltima (un altre imperdible) i sentir que, malgrat la transparència potencial, el racionalisme exacerbat, el cinisme, Houellebecq i les píndoles perfectes, la bondat que al capdavall ha salvat des de sempre el món del caos serà un beneït i regenerador misteri, i mai es podrà explicar “de la mateixa manera que s’explica per què l’aigua es glaça, o per què la terra gira tan de pressa”.