Més que unes memòries

Michael Chabon

Moonglow (Cuentos, 1953-1996)

Harper, 430 p.

Eclipsat per noms de gegants com Jonathan Franzen, Jeffrey Eugenides o David Foster Wallace, Michael Chabon ha construït una sòlida carrera literària que es va iniciar el 1988 amb Los misterios de Pittsburgh (Círculo de Lectores), basada en una esplèndida incontinència narrativa i un alegre trànsit entre les fronteres dels gèneres canònics. Heterodox i original com pocs, Chabon és, sobretot, un excel ·lent contador d’històries, guanyador del premi Pulitzer amb Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay (Mondadori, 2001). Moonglow (Catedral, 2018) el confirma com un narrador d’imaginació prolífica i inventiva desfermada.

L’autor ho adverteix a la primera pàgina: “A la hora de preparar estas memorias he sido fiel a los hechos salvo cuando los hechos se negaban a concordar con la memoria, con el propósito de la narración o con la verdad tal como yo prefiero entenderla”.

L’acció de Moonglow se situa quan el narrador, que es diu igual que l’autor, vetlla el seu avi malalt de càncer. A través de les seves converses, gairebé sempre monòlegs del malalt, el narrador reconstrueix la història de la família.

Però Chabon, un autor amb una veu narrativa tan característica com fidel a ella mateixa, s’allibera de seguida de la tirania de la trama: no hi ha plantejament ni nus, i el desenllaç està anunciat des de les primeres pàgines. Això no vol dir que el llibre manqui d’estructura, sinó que aquesta està determinada per la lògica de la memòria caòtica, capritxosa, selectiva... Així, episodis crucials per a la vida de la família, com per exemple la revelació de l’autèntica identitat de l’àvia, s’expliquen en poques línies mentre que d’altres d’anecdòtiques com la captura d’un cocodril que s’ha menjat la mascota d’una veïna ocupen pàgines i més pàgines. Són aquestes històries aparentment banals, però, les que ens permeten conèixer l’avi (un personatge que no té cap altre nom que aquest, l’avi) del narrador. Un autor de tarannà convencional hauria caigut en la temptació de convertir el gran descobriment familiar en l’epicentre de la trama, mentre que Chabon imita l’autèntic funcionament de la ment humana, que de vegades recorda amb detalls insòlits fets sense importància i passa de puntetes sobre els que resulten desagradables o dolorosos.

L’autor repta el lector perquè transiti entre la frontera de la realitat i la ficció i reflexioni sobre el fet narratiu: el narrador de Moonglow es diu Michael Chabon i a la primera pàgina ens ha advertit que es disposa a treballar en unes memòries. A Telegraph avenue (Mondadori, 2013), la botiga de discos que regenten els protagonistes se situa al mateix carrer on viu realment Chabon. A Chicos prodigiosos (Anagrama, 1997), el protagonista intenta escriure una novel·la titulada, sí, Chicos prodigiosos. ¿Però, realment, això és important? ¿Que l’autor vesteixi la ficció amb l’estructura d’unes memòries, afecta d’alguna manera allò que ens explica? Gaudim de l’abassegadora imaginació de Chabon i no dediquem més temps del necessari a pensar si el seu avi va lluitar a la Segona Guerra Mundial o va passar per la presó. Moonglow té el mateix valor literari tant si l’autor va vetllar el seu avi mentre es moria com si no el va conèixer mai. No oblidem que un novel·lista és un fabulador, un venedor de fum, un encantador de serps. I Chabon és un dels bons. -