Totes les cançons parlen sobre mi

El xiulet agut i continu que pujava de volum a cada passa que feia per aquell passadís asèptic feia que el batec del seu cor sonés a poc a poc amb més contundència dins el seu pit, fins al punt que, en arribat a la 229, la respiració de la periodista li impedís pronunciar qualsevol frase de cortesia abans de creuar el llindar de la porta.

–Vols fer el fotut favor d’apagar aquesta màquina del dimoni?

El xoc en veure que la Diva seguia viva no es va transformar en alleujament fins que no va prémer el botó d’apagat i l’electrocardiògraf va deixar de sonar.

Era allí, al seu costat. Tan poca cosa que semblava una nena de deu anys. La seva mirada, calmada, traspassava la periodista pel pit, hipnotitzada per les lleugeres gotes d’aigua que anaven jaient sobre el vidre i s’havien convertit en l’únic so que ara omplia l’habitació.

–Seu, per favor. Només em faltava que es parlés de les meves males maneres.

No va ser fins que no es va asseure a la butaca que la periodista va trobar la força per tornar a agafar aire, conscient de l’esforç que estava fent el seu diafragma per no ennuegar-se en pronunciar les seves primeres paraules.

–No em miris amb aquesta cara, per favor. Ja sé que estic viva, no cal que m’ho recordin a cada segon, no?

La periodista necessitava que la primera frase que sortís dels seus llavis amainés el caràcter de la Diva com fos.

–Sí, és clar. Jo també n’estaria farta, d’aquest soroll, després d’escoltar-lo durant tres dies.

El tentineig de la pluja omplia el buit sonor que a poc a poc es propagava per l’habitació i que semblava estar separant-les a totes dues.

–No vull semblar massa directa, però hi ha massa gent que pregunta per tu.

Absorta pel camí que dibuixava cada gota sobre la finestra, la Diva romania en la mateixa posició que a l’inici de la conversa.

–No sé per qui coi pregunten.

L’esforç amb què la Diva girà el coll atorgava al subtil moviment una elegància que la periodista no va poder deixar d’admirar. La seva cara no era aquella que tants cops havia vist i seguit com una espectadora més. Aquella icònica mirada, aquell posat segur i el somriure que convidava a menjar-se el món s’havien esvaït per deixar lloc a un rostre pràcticament irreconeixible fins i tot per a una experta en l’estrella com ho era ella. En canvi, es trobava davant d’uns ulls que transmetien una feblesa indescriptible i que, tanmateix, desprenien la llum que li mancava a l’espai on es trobaven.

–I tu? Qui ets tu? La dona, la periodista, la xicota o la propietària d’un dúplex de catàleg de mobles?

L’entrevista semblava haver canviat de protagonista sense que cap de les dues en fossin conscients.

–Bé, potser sóc tot això i una mica més, no?

–Doncs potser hauries d’intentar especificar sobre qui estan preguntant.

Perplexa, davant del que no sabia si prendre’s com un atac a les seves aptituds professionals, va restar en silenci.

–Què és el que volen saber de mi? Records que per mi ja fa temps que han deixat de ser-ho? Allò que ells volen veure ja no hi és.

Una esmorteïda rialla gutural frenà el discurs de la Diva durant una mil·lèsima de segon.

–Però hi era.

La periodista recobrà la seva identitat, intervenint en el soliloqui de la Diva mentre, absorta, feia lliscar les seves mans sobre un mocador fi que penjava de la butaca.

–Si ho diu una periodista de tan renom com tu, m’ho hauré de creure.

–Bé, tota la seva vida està documentada.

–I llavors, què els queda per saber?

–Per què no ha donat senyals de vida durant més de tres dies, per exemple.

L’acusació semblava tenir un efecte més aviat de fàstic que de culpa.

–Hi ha coses que no poden traspassar cap pantalla, oi? Això és el que volen? Allò que encara queda de mi?

–Bé, si m’ho permet, és normal que la gent vulgui saber més sobre una llegenda com vostè.

Amb la mateixa docilitat, la Diva tornà a girar el coll per encarar-se de nou a la finestra, per on ara entrava un tímid raig de sol que anava assecant la pluja que encara hi reposava.

–Sí, totes les cançons parlen sobre mi. És això el que volien saber? Però quin sentit té si no sonen al ritme amb el qual jo les volia ballar?

La mirada de la Diva es va tornar a a dirigir directament a la periodista, plena de veritat. Mentrestant, les seves paraules planaven en l’aire i semblava que estiguessin sent lentament absorbides per l’entorn.

Què havia de fer? Contestar amb una resposta semblaria arrogant, mentre que fer una pregunta seria irrespectuós amb l’afirmació que acabava de sentir.

Finalment, l’acció triada per la periodista va portar el seu braç a aproximar-se al llit de la Diva, fent levitar la mà per, progressivament, fregar la carn massa tersa del seu palmell, que reposava sobre els llençols freds. No, cap paraula podia antecedir aquella confessió que desmuntava per complet la fortalesa que la Diva havia construït al voltant de la seva persona. Ni tan sols la periodista estava segura de ser digna d’haver estat testimoni d’aquell moment. Tanmateix, el sentiment que ara creixia en ella vers la figura que tenia al davant s’apropava cada cop més a l’empatia que a aquella admiració que tothom sempre havia sentit.

–No t’ho anotaràs enlloc, això?

La periodista somrigué i simplement segellà els tous dels dits sobre les venes protuberants de la Diva, que admirava amb tranquil·litat el paisatge emmarcat per les cortines blanques.

Trencat el lligam que les unia, la periodista es va posar dempeus, disposada a marxar.

–El silenci fa volar la imaginació, no creus?

La periodista es girà.

–I segurament molts cops seria millor així.

Després d’aquesta sentència va abandonar la 229 juntament amb qualsevol afany de compartir aquell instant amb la resta, convençuda que la Diva se’n sortiria, d’aquesta, i de totes aquelles que poguessin venir i de les quals mai se sabria res.