En diuen legalitat i és 'statu quo'

Deia Julio Cortázar que un pont és un home creuant un pont. De la mateixa manera una llei no és sinó una societat emprant una llei, un mitjà per la satisfacció dels drets i les necessitats d’una societat democràtica. La llei en ella mateixa no és res, un anunci oficial en un butlletí institucional. Allò que li dóna sentit, més enllà de la seva validesa jurídica, és la seva vigència en termes socials. Per això la llei sempre té una data d’entrada en vigor però ningú, ni tan sols el legislador, en coneix la data de caducitat. Perquè la caducitat la fixem tots nosaltres, la societat, a través del naixement de nous models socials, laborals, econòmics, filosòfics... que deixen en paper mullat el que ahir era llei.

La legalitat neix ja en perill d’extinció, però un perill saludable en termes democràtics que fa que, a una llei extinta, en segueixi una altra i una altra, en una contínua evolució normativa que serveix per adaptar l’ordenament a una realitat social de progrés cap a la consecució dels nostres drets i llibertats, unes millors condicions materials de vida i el reconeixement d’una societat global sense renunciar a la pròpia identitat. La legitimitat és prèvia a la legalitat i li és axioma, en determinarà el seu naixement i també la seva mort. Cal legitimitat per aprovar una llei i la té –amb tots els seus defectes– la democràcia representativa. Cal legitimitat per mantenir l’aplicació d’una norma, sovint sostinguda per interpretacions jurisprudencials que li procuraran una més o menys llarga vida. Però, sobretot, cal tota la legitimitat per qüestionar la llei i enderrocar-la, i això es fa de forma col·lectiva, pacífica i democràtica a costa d’obrir mentalitats, trencar barreres socials o econòmiques, denunciar injustícies, presentar alternatives, sortir al carrer, ocupar les places, mantenir debats i pressionar les institucions, arribant a desobeir-les, per fer recular les lleis antisocials.

Ho vam aconseguir les dones quan a base de protestes i insurreccions vam assolir –amb suor, sang i llàgrimes– el dret al vot. Ho van fer els insubmisos amb desobediència i presó fins a abolir el sistema militar obligatori en la protesta antimilitarista més massiva d’Europa. Ho fan avui dia els companys i companyes de la PAH posant els seus propis cossos en defensa del dret a l’habitatge. La història ens demostra, un i altre cop, que el sistema legal col·lapsa quan els mecanismes d’esmena no són accessibles i la realitat hi acaba passant per sobre.

Quan hom defensa la legalitat ha de saber que la llei no és neutra i respon, entre moltes altres opcions, a una de concreta segons la correlació del poder en un parlament i fora d’aquest. I encara menys neutra és l’aplicació i la interpretació que se’n fa, com ho demostra el Constitucional quan, de totes les interpretacions possibles, tria la que liquida el pacte estatutari i l’enèsim intent d’encaix territorial. Com també cal ser conscient que, quan es dissenya un model normatiu, queden persones o minories senceres als marges d’aquell model, excloses, i el poder s’encarrega d’articular-hi una resposta penal ja sigui a travessar una frontera, ocupar un habitatge o posar les urnes.

Els defensors de la llei a ultrança teniu una responsabilitat i un privilegi. Heu de preguntar-vos, en primer lloc, sobre les bondats de la norma més enllà de saber que la llei és llei. Respon realment a la voluntat dels ciutadans? Assoleix els seus objectius socials? Qui en queda al marge? Si es vanta la llei com un punt i final no es busca seguir debatent sinó tancar el debat, que no n’hi hagi, en dieu legalitat però és statu quo. Sembla lògic defensar la legalitat per part del qui s’hi sent emparat, però no és honest fer-ho sense reconèixer aquest privilegi i, en el seu lloc, proclamar que la llei està per complir-la i expressions similars que ens transporten al passat, a un estat de dret inquisitiu on el poder sotmet el ciutadà. En paraules de Thoreau, no és aconsellable conrear un respecte per la llei igual al respecte per allò què és just. El sistema jurídic necessita un context social que sostingui la seva vigència en termes democràtics. La seva contínua esmena i regeneració no ens ha de fer por, incloses les formes de desobediència civil, pacífica i democràtica, amb el límit sempre del respecte als drets humans. Criminalitzar aquesta capacitat de la societat de reaccionar davant les estretors de la llei és tant com segrestar el nostre dret a la ciutadania i l’anhel de perseguir un ideal de justícia social en majúscules.