Les exhumacions

Enric Sòria.

Abans del vespre. Antologia poètica

Proa, 208 pàgines

Vaig conèixer la poesia d’Enric Sòria a mitjans dels anys noranta. Poemes esparsos, aquí i allà, sobretot dels seus llibres Varia et memorabilia –un títol que encara avui m’entusiasma– i Compàs d’espera, en els quals per fi trobava un registre que no feia sinó estirar-me cap a ell i convidar-me a una complicitat estètica que, vint-i-cinc anys després, es manté intacta, i sens dubte refermada pels seus llibres posteriors que aquest lector ha anat visitant com qui visita un temple o un lloc en el qual sentir-se ple i feliç. La comoditat amb què els seus poemes inicials em parlaven tenia a veure amb diversos factors que, ja d’entrada, i fins avui, són signes d’identitat de Sòria. Primer, la simplicitat en la qual semblen fluir els seus versos, naturals, líquids, gens impostats, defugint sempre l’estupidesa formal, com si el més difícil de concebre fos el més fàcil de concretar. Això només ho aconsegueixen aquells que han llegit molt, i encara aquells que han pensat molt abans de, sense precipitacions traïdores, anar tacant de signes negres un paper blanc. Segon, la intensitat amb què, des d’aquesta subtil expressió, les idees van surant, encadenant- se i esclatant, una fortalesa que té a veure amb una rar equilibri, de caràcter contemplatiu, de composició a l’escalpel, i tot allò que alhora l’articula, darrere de si, i que es relliga amb una forma de fe, o una forma de noblesa, davant d’un món en perpètua decadència que sembla corroborar- nos en la celebració de l’instant etern, en el foc del temps i els seus rastres. I finalment la necessitat, entesa com la manera en què un poema d’Enric Sòria aparenta el seu propi i irremissible destí, el de ser concebut i escrit i lliurat, la certesa que tens, quan et parla, d’assistir a una manifestació imprescindible de la veritat o la bellesa. Per això la seva obra connecta una vegada rere l’altra cap a la millor versió del lector. On podem, avui dia, trobar una veu d’aquesta magnitud?

Proa ha publicat, doncs, un d’aquells llibres que una literatura que es preui ha d’anar editant cada dècada, l’antologia d’un dels seus mestres. I el format escollit, bastit gairebé en forma de riu que va mostrant els poemes elegits al llarg de tota la seva poesia completa, ens dóna l’oportunitat d’adonar- nos de l’evolució del poeta, que d’una banda, atesa la granítica maduresa que ja exhibia poderós en les seves primerenques entregues, ha estat aparentment poca, però que, de l’altra, veiem, si ens hi fixem, com a poc a poc ha anat atansant-se al costat assolellat de les coses i s’ha situat en el zenit, en l’espurna darrera, d’aquestes coses, llocs, moments, cares, sons, imatges, records que són al capdavall el traç del present més viu, i idees. Fins i tot en la radical contenció que tant estima l’escriptor d’Oliva, en la sequedat amb què sovint pinta les escenes, en els seus memorables darrers llibres (L’instant etern, 1999, i Arqueologia, 2012; que sigui un poeta lent encara el fa més versemblant i més imprescindible) hi ha un exercici discursiu, que se situa a la vora dels seus referents més propers, lírics i morals, que eleva i eixampla el poema per entre un laberint construït a força de baules enganxades per a la fi menar-te a centres de saviesa, radicals, explícits, quasi carnals, on pots aturar-te, igual que aquell anònim japonès que ens recorda que en el fons del remolí l’aigua s’estanca. Una elucubració que avança d’un mode que em recorda molt la seva prosa dietarística, o assagística, que en el seu cas és el mateix, un gènere en el qual, ho vull evocar en aquestes ratlles, ha erigit autèntics monuments a la llengua catalana i la seva tradició com, per exemple, La lentitud del mar (2005).

Ver, intens, necessari i intel·ligent, doncs. I així inocula, gairebé xiuxiuejant-ho, un vast univers de cultura en els seus textos, petits tastos de tota mena que es vinculen a l’experiència particular, a la sensibilitat privada, per escampar-ho a la col·lectiva. L’amor a la música, a la pintura, al cinema, troba la porta per infiltrar-se en la intimitat pròpia i aliena i ajuda no només com a constructor d’espais i horitzons ètics, de bastides harmòniques, sinó que també s’estira per acompanyar l’autor quan raona i enraona, quan t’agafa i et du, quan et deixa i queda encara l’olor d’una melodia que persisteix mentre sembla esvanir-se. Però ho sembla tan sols, perquè perdura, als antípodes de la decrepitud a la qual la majoria dels poemes acaben abraçats. D’aquesta naturalesa estan fetes les exhumacions que durant quatre dècades ha anat portant fins a la llum Enric Sòria. -