SEGRE

MÚSICA

7 notes per millorar la música a Lleida

Violinista i director fundador de l’escola de música i conservatori L’Intèrpret

DIS logo gran

DIS logo gran

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Era l’any 1985 quan anar amb un estoig de violí pel carrer Major era poc menys que una aventura. Et senties observat com si fossis una rara avis, un error cultural. Això avui en dia ja no passa. És un símptoma més que s’ha fet molt treball durant els darrers anys, tant per la música com per la cultura en general. Tanmateix, però, queda molt camí per recórrer i, mentre continuem caminant, val la pena qüestionar-nos si ho podem fer millor i cap a on volem anar. Us proposo 7 notes per millorar la música de la nostra ciutat. Formen part d’una sonata inacabada i l’ordre en què us les presento no respon a cap categorització d’importància. Més aviat les heu de comprendre com si fos el material d’una obra musical dodecafònica en què totes les notes són igual d’importants i l’ordre aleatori i, com si fóssiu el mateix Schoenberg, vosaltres mateixos creeu la vostra melodia.

DO

L'ENSENYAMENT

L’ensenyament de la música és un dels pilars fonamentals del sistema musical. Quan aquell nen caminava amb el seu estoig de violí el 1985 a Lleida hi havia l’escola de música i conservatori municipals i 3 escoles de música privades. Actualment tenim 2 conservatoris, un de públic i un de privat, i 10 escoles de música privades, 6 de les quals autoritzades per la Generalitat. Lleida té, segons l’estudi que va fer EMIPAC conjuntament amb la Generalitat l’any 2008, la ràtio més alta d’escoles de tot Catalunya. I això és bo. El que cal pensar, però, és com això es pot convertir en una xarxa única d’ensenyament musical de la ciutat, que reculli la varietat de propostes pedagògiques dels diferents centres, on els alumnes accedeixin en igualtat de condicions per ajudar així a democratitzar l’accés dels ciutadans a la música. En tot cas, els diners que l’administració inverteix en ensenyament musical haurien d’arribar a les famílies que més ho necessiten. Es queden massa inquietuds musicals per educar per no poder-se pagar els estudis.

RE

ELS EQUIPAMENTS

Lleida disposa de bons equipaments per acollir esdeveniments i activitats musicals. Des dels bucs insígnia de l’Auditori o la Llotja, fins al Teatre de l’Escorxador, l’Espai 3 o el Cafè del Teatre, a banda d’espais privats com el Teatre Principal o diferents llocs on fer petits concerts. Sempre hem d’aspirar a tenir més i millor, però crec que la qüestió és com podem optimitzar el que ja tenim i fer-ho excel·lir. Així doncs, caldria aclarir com es gestionen i quina estratègia es marca per aconseguir quins objectius. L’administració ha pecat, per enèsima vegada, de crear els espais infradotant-los de recursos per al funcionament ordinari, sobretot humans. Això genera espais poc competitius i poc professionalitzats que, si ho fossin, proporcionarien llocs de treball relacionats amb la música com ara tècnics de so, de llums, regidors, backliners, etc.

MI

LA PROGRAMACIÓ

És ben sabut que els gustos i els usos de la cultura estan canviant. Si no, que li ho expliquin a la indústria del cinema. La crisi del públic a les sales és generalitzada i cal reinventar-se. Cal escoltar més el públic, tenir una visió més àmplia del que es pot fer en un espai i, en el cas de la música culta (clàssica i jazz), cal reeducar el públic i, per què no, fer fora l’olor de naftalina. Una altra proposta seria crear un portal que recollís en temps real tota la programació musical (i cultural) de Lleida, alimentat per les entitats, particulars i administracions que programen activitats musicals.

FA

LA PROMOCIÓ

La promoció de la música cal entendre-la de la manera més àmplia. És a dir, ha de tenir en compte tots els agents que la conformen. La promoció de la música hauria de venir emparada per objectius estratègics ben definits, de la mà de l’administració, el mecenatge i la mateixa empenta de la indústria musical.

SOL

LA INDÚSTRIA

La música representa una part important del tot que conforma la indústria cultural. Hem de visualitzar-la no només des de la part de la creació, sinó també des de totes les professions que acompanyen aquesta creació des de l’inici fins al públic. Això és: escoles de música i conservatoris, empreses de lloguer de so i llums, estudis de so, segells discogràfics, sales, auditoris, teatres, compositors, arranjadors, orquestres de tota mena, corals, bandes de rock, productores d’espectacles, etc. Totes han de fer l’esforç de modernitzar-se, actualitzar-se i ser competitives i l’administració, quan contracta, hauria de tenir preferència per elles davant les de fora del territori. Representen molts llocs de treball i un moviment econòmic considerable.

LA

EL PAPER DE L'ADMINISTRACIÓ

Els ciutadans tenim dret que els impostos que es dediquen a la cultura i a la música s’inverteixin amb criteris estratègics per ser selectius respecte a indicadors de qualitat, implicació amb el territori i quin retorn i/o benefici reporten a la societat i no pas quants vots es poden aconseguir. El paper de l’administració ha de ser d’acompanyament, de promoció i d’aconseguidora o facilitadora de recursos perquè les idees i projectes del teixit musical es puguin posar en pràctica amb les millors condicions possibles i mai interferir per afavorir uns o altres en la lliure competència del mercat. Així doncs, penso que l’administrador ha de greixar el sector però no ha de ser el motor. El veritable motor són les empreses, associacions i persones que conformen el sector de la música.

SI

SIMFONIA D'UNA CIUTAT 

La simfonia és una de les formes musicals més grans. Sense paraules, sols amb sons, és capaç d’explicar i agrupar moltes coses. De la mateixa manera com el grup Pegasus va posar música l’any 1986 a la pel·lícula del 1927 Berlín, simfonia d’una gran ciutat, m’agradaria creure que la música i tot el teixit musical pot imprimir un segell diferencial a la nostra ciutat. Que la gent, tant de Lleida com de fora, l’adjectivés de musical. És qüestió de marcar les prioritats seguint un lideratge estratègic que faci de la música l’argamassa que uneixi les persones mitjançant la cultura. Sens dubte seria una Lleida millor i una de les inversions amb més retorn i beneficis possibles a llarg termini. Els nostres fills i filles ens ho agrairan.

CODA

La sonata resta inacabada. És una sort perquè podem decidir el final. Ara cal que els agents musicals i culturals de Lleida decidim si la volem acabar de compondre nosaltres o si deixem que algú altre ho faci per nosaltres. I recordeu que, com deia Nietzsche, “sense música la vida seria un error”.

tracking