El partit

“Som-hi, Esportiu!” El xiulet de l’àrbitre just marcava l’inici de la segona part i en Pere tenia totes les esperances que cabien en aquell cosset de vuit anys centrades en la remuntada. Saltironejant per la banda esquerra, esperava que en Marc li passés la pilota per poder fer un esprint quan l’equip contrari no s’ho esperés i poder marcar el gol que feia cinc jornades que esperava.

En Marc li passà la pilota tal com havien estat assajant als entrenaments i, amb les mànigues que li ballaven per sobre de les mans, es va posar a córrer en direcció a la porteria, amb la pilota als peus.

Deu, nou, vuit, set metres per arribar a l’àrea de penal. Ja podia tastar el gust de la seva particular victòria que, a més, significaria l’1 a 3 pel seu equip.

De sobte, un dels nois més alts dels contraris es va abalançar sobre ell. El xiulet de l’àrbitre marcava la falta comesa.

En Pere no podia parar de pensar que segurament aquest era el seu pitjor partit de la temporada. Per què no el posaven de davanter centre, com a ell li agradava?

En senyal de bona fe, l’amonestat va estendre-li el braç, mentre pronunciava la frase que va tocar en Pere fins a l’última artèria del seu cos: “Aixeca’t, crio de merda”.

Tot enfangat pels tolls que havia deixat la pluja d’aquella matinada, va acceptar instintivament aquella mà de Judes que l’instava a continuar el partit.

“Crio de merda? De merda?” Què se suposava que li havia de contestar ara a aquest imbècil? Imbècil, li podria haver cridat, però segurament s’hauria guanyat l’expulsió. “Negre de merda …” Com li havia pogut passar això pel cap? Si la mare pogués entrar dins del seu cervell li fumbria una bona surra per aquest comentari tan xenòfob… Si fos per la seva mare, es passaria les tardes jugant a futbol amb els nens del centre cívic del barri antic perquè aprengués què és realment la xenofòbia, però la dona no volia que el nen creixés amb males influències. Una mica contradictori tot plegat, però en Pere no hi cauria fins anys més tard.

I el pare? Què esperava que contestés el pare? Histèric com ja devia estar per anar perdent, segur que voldria que li plantés cara d’alguna manera a aquest matalot. El Pere no comprenia mai per què el seu pare es prenia sempre els partits tan a la valenta. “Ni que li donessin una medalla al millor pare per ser el que més saliva treia per la boca entre mecagondés i mecagon sa mares”.

“Crio…” D’acord que al bus encara passava per menor de 8 anys tot i tenir-ne 8 i un quart, i que encara li feia cosa pujar a l’angolfa de casa l’àvia per si hi havia algun monstre; però Segur que a Messi també li passava a la seva edat, i això que encara era més prim que ell…

Sí, potser també s’hauria pogut posar amb el pes del seu contrincant, raó no li hauria faltat; però qui seria capaç de dir-li que no al gelat de després del partit a què el convidava el pare tant si guanyaven com si perdien? O a les crêpes amb melmelada ecològica que la mare li preparava amb les maduixes de l’hortet del jardí?

Però no ens n’anem del tema. “Crio! Crio, i de merda, a sobre!” Segur que si la seva germana gran hagués estat atenta a la jugada l’hauria defensat… o no.

Ja no sabia gaire bé què pensar de la seva germana, últimament no era gaire de fiar. Just ahir li havia dit que per ser un bon futbolista s’havia de menjar l’escuma de la banyera. En Pere no havia dubtat en cap moment abans de provar-ho. “ Potser sí que té mal gust” va pensar, però tot sigui per guanyar el partit de demà.

En Pere notava com li pujava tota la calor a les galtes, “segur que m’estic fotent vermell com un pebrot”.

“Quan es pensa millor és quan tens el cap fred”, deia l’avi. Sí, havia de trobar una manera de respondre que vingués del cap, no de les entranyes. Però com podia pensar amb claredat mentre li queien suors fredes per l’espina dorsal i notava com el cap moll començava a fumejar?

La dutxa gelada postmatx no va ajudar a aclarir-li les idees i, per acabar-ho d’adobar, el noi de merda li va donar un cop de colze i un somriure maligne, per al record. En Pere es va quedar mut i, tot pujant les escales, no va poder obrir la boca davant la seva família, que l’esperava, expectant.

“I l’Alba! Que estava al coi de camp... “ A classe, en Pere fixava la mirada en la cua alta de la germana d’en Marc, capficat en què en devia haver extret la seva enamorada de la seva reacció. Per una vegada que es podia lluir, per una vegada que l’Alba es podia fixar en algú que no anés com a mínim a primer d’ESO... Tampoc la coneixia gaire, només sabia que li agradava jugar a Lego i que s’enfadava molt amb el Marc quan li destrossava els grans edificis que portava hores i hores construint. No, segurament no li hauria agradat a l’Alba que es comportés de manera violenta.

“Per què ja no et donen festa els dissabtes, tito?”, li preguntà en Pere al seu tiet després d’haver bufat les espelmes sobre el pastís del seu novè aniversari. “És que ja saps que la meva feina és imprevisible...” Tan imprevisible que el destí va voler que el tiet presenciés aquell dia nefast en què li volia demostrar tot el que li havia ensenyat en entrenaments improvisats al petit replà de casa, però cap més fins al dia que en Pere va decidir penjar les botes.

Va ser l’àvia qui el va acompanyar a fer la matrícula de la universitat, conscient que aquella firma sentenciava el final de la seva carrera esportiva. “ Deu estar orgullosa de mi?”. Ella mai l’hi havia recordat, però en Pere encara tenia clavada la mirada de la iaia, que, tot i no fer-li gaire cas al futbol, en aquell instant l’animava des de la grada a contestar degudament. “¿Es pot saber què recollons li devia voler dir?”.

Però els anys passaven i, aquella mà traïdora no parava de rondar-li ni quan li posà l’anell a l’anular de l’Alba que, sense entendre ben bé com, va acceptar, malgrat haver presenciat aquella humiliació, tal dia com aquell feia vint anys.

Tots eren allí, asseguts i pendents d’en Pere: la mare, el pare, l’avi, l’àvia, la germana, i fins i tot el tiet Robert; a qui per fi havien donat un cap de setmana lliure. Amb les sabates enllustrades i ben lligades, caminava pel passadís envoltat de cares somrients i expectants. La mare ja es treia el mocador de cotó de la bossa mentre li queia una llàgrima per la galta, el pare encara estava intentant contenir-se; el Marc, tot orgullós esperant-lo a una vora de l’altar, i la germana que no parava de ventar-se mentre li feia una ganyota al seu pas per la primera bancada. Abans de pujar la primera escala de l’altar, es va girar per veure-la a ella, l’última persona que faltava en aquest moment històric, reproduint les mateixes passes que havia fet ell. El mossèn va marcar el punt d’inici del casori. Una pregària per aquí, un discurs lacrimogen des de l’altar a l’esquerra i un quartet amenitzant el moment amb l’Adagio per a corda en sol menor d’Albinoni. Tots eren allí, ara amb la mirada fixada en Pere, a qui havia donat pas la veu del representant de Déu a la terra.

I va ser allí, dins la casa de nostre senyor, davant l’estupefacció dels seus éssers més estimats on, tal com si els cels s’obrissin, l’esprit de l’escalier va arribar a en Pere que, alleugerit, pronuncià aquelles paraules; perfectes, justes i mesurades, que li hauria d’haver dit a aquell noi durant el partit que el va marcar des d’aquell dia, i que ara ja no el perseguiria més.