El Rovelló en fa 50!

Situem-nos a la primera meitat dels anys seixanta del segle passat, que és quan la Galera publica els primers llibres de la col·lecció “La Galera d’Or” de contes, en les quals pren molta força la il·lustració, amb un fons molt didàctic perquè es poguessin utilitzar a l’escola suplint el llibre escolar. Passen els anys i aquest segell editorial amplia col·leccions i esdevé l’editorial especialitzada en llibre infantil més important de l’època, no només per l’exigència en la producció, que també, sinó sobretot per la promoció d’escriptors i d’il·lustradors. De fet, sembla que la col·lecció més exitosa de l’editorial ha estat Els Grumets de la Galera, que marca, des del començament, l’evolució de la literatura infantil catalana d’aquell moment. Destinada a un públic entre 10 i 14 anys, edita novel·la amb la particularitat que allò que ja compta no és tant la il·lustració com el text, és a dir, la literatura. “Els Grumets” selecciona els títols amb rigor i, sobretot, que tractin aspectes positius i constructius de la convivència. De fet, la col·lecció va del tot lligada al Premi Josep Maria Folch i Torres de literatura infantil, les obres guanyadores del qual, primer, i les guanyadores i les finalistes després, hi són publicades.

És en l’edició de 1968 que Josep Vallverdú guanya el Folch i Torres amb Rovelló, novel·la que sortirà editada l’any següent, i de la qual n’han aparegut, vint-i-vuit edicions en versió Grumets, si comptem la primera edició facsímil d’aquest setembre amb motiu dels 50 anys. L’any 70, Vallverdú el torna a guanyar, el Premi Josep M. Folch i Torres, amb En Roc drapaire. I comença llavors, i fins ara, a ser un dels escriptors vius més llegits de la literatura catalana, sobretot per la seva prolífica producció infantil i juvenil. “L’ombra de Josep Maria Folch i Torres podria esmentar-se –diu Vallverdú a Indíbil i la boira–, i cap dels qui ara escrivim per a la mainada no pensem que calgui escriure com ell; però aquest home extraordinari ens és guia en una cosa: la dedicació. Ningú com ell no ha tipificat més bé l’absorció que escriure per als menuts provoca en una persona”. I quan l’any 67 els Vallverdú estableixen residència a Puiggròs fou, pel fet de viure a pagès, que les seves novel·les per a joves situen, majoritàriament, l’acció a l’aire lliure. És també l’any que decideix d’escriure una novel·la de cap i de nou, abandonant el sistema de refer obres començades o allargar novel·les curtes o altres manipulacions que sembla que havia fet fins aleshores. I així és com l’estiu del 68 es va “construir una barraca de canyes fora de casa –diu–, hi vaig col·locar una soca d’ametller semblant a una enorme rodanxa de xoriç, i, plantificant-hi cada matí la màquina a sobre, vaig començar a escriure Rovelló, història d’un gos, i novel·la que ha esdevingut, diríem, clàssic meu”. Certament, Rovelló és la història d’un gos jovenet, perdut i retrobat, que fa l’aprenentatge de la vida, i, com en totes les seves obres d’en Vallverdú d’aquest gènere, hi ha una gran profunditat humana. D’estructura narrativa senzilla i de llenguatge exigent, amb glossari inclòs, Rovelló, com tot el conjunt d’obra de Josep Vallverdú, té una prosa molt acurada i no gens efectista, àgil i de diàlegs ràpids. Cinquanta anys després, Rovelló es deixa llegir ben emocionadament, amb aquella sempre intriga que hi ha en les novel·les de Vallverdú, que fa que es llegeixin a glopades i sense parar, tal com són escrites, però hi ha detalls en els quals el pas del temps es nota. Avui, quan el Rovelló en arrencar la novel·la es presenta, no diria “ajudo els homes al treball, i a la cuina, tot ensumant-ne les olors, ajudo la dona, escurant els plats”. No, avui feina i cuina són espais compartits. Però en canvi, les indicacions i els consells que l’autor deixa anar per als seus joves lectors, que viuen etapa de creixement i formació com el gosset, serveixen tant avui, com servien llavors i com serviran demà: “Allò li deia que no tothom està ben disposat a tractar els gossos. Potser valia la pena triar una mica, abans d’avançar cap a una persona. Aprendria a ésser una mica malfiat” o, semblantment, “els animals que viuen en estat salvatge cal que ho siguin [de malfiats], perquè a la naturalesa guanya el més fort i tothom ha de defensar-se com pot”.

Vaig llegir el Rovelló l’estiu de l’any 74. Ho veig en rellegir-lo perquè la mare anotava la data de lectura dels llibres que eren lectura de casa. No sabria pas dir què em va produir aquella aventura, en aquell moment, però sempre he recordat en Rovelló pel nom del bolet i per la bondat. Ara, en rellegir-lo, a la bondat hi acompanyo la intel·ligència. 50 anys després fa de tan bon llegir que ens evidencia el valor del clàssic: un d’aquells títols que perduren.