DIS_SUPLEMENT
La torre
DIS logo gran
MARC MASDEU
Escriptor
A les palpentes la mare s’acomiadava cada dia de l’àvia, que l’esperava al llit però volia adormir-se, resava. Abans de marxar es mirava la fotografia de l’avi vestit de militar al marc de plata. Sempre seria jove, el seu pare.
No te’n vagis, si us plau, quan sentia la porta que es tancava.
La llum que s’endevinava al final del camí de l’entrada al bosc, estones de pau perquè estava sola: mitja hora d’anada i mitja hora més de tornada si no s’embadocava amb els arbres i les farigoles. Els dies marcats, de dilluns a diumenge. Al poble no hi veia claror, la deixava enrere a primera hora i als vespres se li aclucava pel clatell. Hores alemanyes.
A la torre dels senyors netejava i ajudava la cuinera a servir els àpats a la taula immensa del menjador. Els hi portava els cafès, les pastes i la caixa dels cigars a la sala d’estar, obria la porta i l’encegava el badall del sol quan rebia els convidats. No parlava gairebé amb ningú, rebia ordres i se la miraven com si els hagués de prendre les sabates portant-les. A les tardes sentia com la senyora renyava en Georges. No entenia el francès de la dona i del seu germà petit, que de tant en tant deixava escapar alguna paraula en castellà. Només tenia catorze anys i havia après de memòria oui madame, immédiatement. També oui monsieur, mais petit à petit.
Però menjava, calent o fred, o esgarrapava de les sobres dels plats quan no se la miraven. Fins i tot s’enduia algun crostó de pa i un parell de preses de xocolata que deixava a la cuina de casa seva. L’àvia ho trobava quan es llevava després de resar, després de murmurar, després de la porta que es tancava. Cada dia ho tirava a les escombraries, i això deu explicar que morís prima i trista, l’estómac a l’esquena i el marc de plata al pit, amb l’avi que no va fer-se mai vell. Millor així, segurament.
En Georges sí que parlava amb ella. Una bona estona abans que acabés la jornada, assegut a la cadira del despatx quan li demanava una copa d’armanyac i deixava el llibre obert damunt la falda: del temps en què corria i saltava com una llebre per preparar-se pels Jocs Olímpics que es van suspendre per la guerra. Primer, Hèlsinki. I després, Anglaterra. Tampoc no hi hauria pogut participar a la capital britànica. De turmells fràgils, i amb múltiples lesions, l’esquerre se li va estellar per dos punts. Impossible de recuperar, li explicava. Després la mare li havia d’eixugar els peus arrugats que treia d’un gibrell amb aigua i sal. I fer-li les fregues circulars amb ungüent, seguint les venes i els nusos dels lligaments. Ara un, i, quinze minuts més tard, l’altre. Dos quarts de rellotge de genolls. I encara la retenia mitja hora per a ell. La resta d’ocupants passejava pel jardí o sortien a contemplar els equilibris veloços dels esquirols i les mirades plenes de sospites de les merles.
No deia gairebé res, la mare. En Georges, en moltes ocasions, també li explicava històries del general Pétain, dels tancs a Barcelona i de les cartilles de racionament. S’enretirava el llibre de la falda, apujava el volum del Clar de lluna de Debussy o la Pavana per a un infant difunt de Ravel, i ajustava finestres i persianes. Fins i tot li agradava amb sang, igual que la de les carns de vedella que devorava. Sempre ho feia abans d’anar a sopar a fora amb els amics, alguns de ferits i els altres amb en Jean, un veí que a vegades li agradava escoltar la música i mirar-los. I jugar amb ganivets: algun dia va substituir en Georges o li passava la fulla esmolada per la pell oliosa del coll.
La mare es va casar quan va arribar a ciutat per fregar terres arrossegant el ventre ple. Havia fugit sense encomanar-se a ningú. Ell era un soldat de la Legió Estrangera que odiava la pàtria d’acollida i els francesos que li havien robat una pila d’anys. Cap dels dos no va acostumar-se a les gentades: enyoraven les pinedes, els boixos, les alzines i les coves. Van establir-se al poble d’ella, on obriren la merceria de botons i cremalleres. Després es van arreglar una casa destartalada amb piscina. La mare només va parlar-me d’en Georges una vegada. Un diumenge de Nadal, després de menjar-nos els canelons, quan va fer veure que s’engatava amb el moscatell i mirava de reüll com el pare feia la becaina. No vaig dir-li res. Però no volia ser com ella. La mare em va estimar bé i també vaig créixer filla única. Deu ser l’única cosa en què ens assemblem. Ella va servir en aquella torre durant tres anys. Quan es va interrompre la sang només en tenia catorze.
