DIS_SUPLEMENT
Topies, Utopies, Distopies
DIS logo gran
Carles Feixa
Catedràtic d’antropologia social a la universitat Pompeu Fabra
La utopia com a gènere reconegut va sorgir de la descoberta d’una topia desconeguda: el nou món. Pot dir-se que és un invent d’antropòlegs avant-la-lettre: els descobridors, soldats i missioners que fa cinc-cents anys van fer les Amèriques i es van adonar que hi havia un altre lloc on la vida i l’organització social seguien paràmetres diferents. El mite d’Eldorado va projectar sobre un metall preciós –l’or– el desig de perfecció humana i de reforma social, l’intent de crear una Ciutat d’Ideals, que l’Europa que s’obria al Renaixement projectava sobre el nou continent. Per això d’Eldorado a les ciutats perdudes d’asteques, inques o maies, de les comunitats jesuïtes en terres guaranis als pioners del Myflower, de les comunes hippies californianes a les comunitats new age o evangèliques, de l’èxode jueu a l’èxode armeni, molts intents de noves societats han tingut la seva primera topia al Nou Món.
Afirman los Utópicos que la naturaleza misma nos prescribe una vida agradable, es decir, el placer como meta de todas nuestra acciones.(Thomas More, Utopia, 1516).Hemos establecido peregrinaciones, relaciones comerciales y embajadas.(Tommaso di Campanella, La Ciudad del Sol, 1623)
Thomas More va donar nom a aquest desig: vaig llegir la seva Utopia quan estudiava a la Facultat de Lletres de la UdL, i em va commoure: és un llibre bellament escrit, que hauria de ser lectura obligatòria per a tots els universitaris, i que es pot llegir com un autèntic tractat d’antropologia, urbanisme o teologia. Hi ha però una altra obra contemporània, molt menys coneguda, que té també gran interès: La Citta del Sole, de Tomaso di Campanella. Aprofitant la coincidència del nom, vaig projectar el títol sobre el moviment del 15-M, que a Madrid va crear espontàniament La Ciudad de Sol (pel nom de la plaça on van acampar els indignats).
En el llibre escrit amb el geògraf de la Universidade Nova de Lisboa, Jordi Nofre (#GeneracionIndignada. Topías y utopías del 15M, Milenio, 2013) reflexionem sobre la capacitat d’aquest moviment social de convertir el campament en una ciutat organitzada, en una microutopia propera i convival, basada en la igualtat, el repartiment dels béns materials, la democràcia directa, l’autogestió i la fe en el progrés a través de la reforma social.
En temps de canvi climàtic i crisi de les ideologies, les topies esdevenen distopies. Aquestes es traslladen sobretot a la ciència-ficció. Entre Un mundo feliz i Blade Runner, passant per 1984, la contemporaneïtat ha creat un gènere que ha fet furor, i que sembla contradir la idea de progrés.
Vaig llegir la novel·la de George Orwell mentre estudiava, precisament el 1984, poc després de llegir la Utopia de More, i em va impressionar. No sabia llavors que potser l’havia concebut a Lleida, més precisament a l’Hospital de Santa Maria, on es recuperava de les ferides –les físiques però també les emocionals– causades per la seva participació al Front d’Aragó amb les Brigades Internacionals al costat del POUM, partit llavors hegemònic a la ciutat (Mauringrado, la coneixien, per Joaquim Maurin, fill del meu poble, Bonansa, a l’Alta Ribagorça aragonesa de parla catalana, que va començar imaginant una utopia comunista heterodoxa i en una novel·la publicada pòstumament, Algol, es convertia en una utopia pastoral ambientada en un poble imaginari que en realitat era el seu poble nadiu, on tornava després d’haver estat director del museu del Prado, haver perdut la guerra i haver passat per la presó i per l’exili). Els joves d’avui no deuen haver llegit la novel·la d’Orwell, però sí que han vist el Gran Hermano televisiu, una forma contemporània de distopia, en què la gent es tanca en una presó catòdica durant un temps, amb la diferència que ho fan lliurement i accepten que es filmi tot el que hi passa (al contrari del que succeïa a 1984, on era el Gran Germà el que penetrava abusivament en aquest espai privat). Per a la nova generació, però, el model de distopia és Black Mirror, la sèrie televisiva que a través del mirall trencat del futur satiritza la dependència tecnològica de la nostra societat.
Topia, utopia, distopia, es creuen en un contemporani d’Orwell: els poemes de Màrius Torres parteixen del dolor de la malaltia i de la guerra que ell no va viure, però els projecten vers una ciutat d’ideals que es volia bastir. Més recentment, Xavier Domènech i Joan Tardà han situat la utopia contemporània vinculada al procés sobiranista, Entre Ítaca i Icària (entre la república clàssica i el socialisme modern). La independència és avui per a molts l’única forma d’utopia, que parteix d’una topia molt sòlida, la Catalunya-ciutat, però que va camí d’esdevenir una distopia a cop de presó i exili, de foc que tot ho crema i també tot ho purifica.
L’historiador Ferran Aisa i Pàmpols, descendent com jo dels Pàmpols de Corbins i Almacelles, va publicar fa uns anys un gran llibre sobre aquest tema, amb un subtítol eloqüent (Utopia. Del somni igualitari al pensament únic, Icària, 2012), en què repassa les utopies filosòfiques de l’antiguitat, les cristianes de l’edat mitjana, les humanistes del renaixement, les socialistes de la primera societat industrial, i les contrautopies de la societat postindustrial, acabant amb aquestes paraules profètiques:
“La humanitat que pensa i lluita i que creu que és urgent i necessari construir un altre món ha de recollir el foc de Prometeu, la torxa de la utopia, i prosseguir el seu camí vers l’horitzó… I caminant més enllà de l’horitzó on hi haurà sempre un altre horitzó, allí tal vegada resideix la utopia.” (Ferran Aisa, Utopia, 2012).
