La tempesta

Guerau de Montfort aüllava dins la fosca algun vestigi de llum més enllà del revolt de carretera. Res. Cap llum, cap so. Només el rebuf del torb alenant amb força contra la paret del petit establiment que feia alhora de botiga, farmàcia o licoreria enmig del no-res. Sota el fanal de la cornisa, Guerau va fer anar l’eina per darrera vegada i va escampar una bona palada de sal damunt del pedrís gelat dels dos graons d’entrada. Encara quedava un escorrim de sang fent resistència, un filet rogenc fent caminet escala amunt. Un esquitx ja gairebé imperceptible. El doctor Bonhomme seia al tamboret arran de mostrador. Més que seure, mirava de mantenir l’equilibri recolzant el cap sobre el palmell de la mà, s’escarrassava a afiançar el colze damunt la barra, però l’angle del braç se li desfeia com si els ossos se li haguessin tornat de goma, i el cap del doctor es decantava en una capcinada ràpida que l’abocava al coixí de la fusta. I a la boca del doctor bombollejava un somriure grotesc de benestar que es deixondia en un regalim de bava a la comissura. Guerau va fer per manera de treure-li el gotet de vidre d’entre els dits, aquell got que havia perdut la transparència, un vas enganxifós que pudia a conyac. Guerau va apartar la vista del reguitzell de sang, que tornava a brollar del front del doctor, va assossegar el rebuig dels ulls deixant que la vista se li anés finestra enllà, on la foscor ja era incontestable.

***

Na Antònia pensava en el mar. Els tretze anys de na Antònia eren aquella imatge del blau i de l’escuma, aquell record del sol que es ruboritza en la vesprada. Una nostàlgia de l’olor de casa; llentiscle, romer i lavanda. Ferum de llotja i renill de crinera. Tot alhora, tot en una única inspiració. Tot dins les fosses i avall. Tot fet entranya. Odiava el fred. Detestava aquell entumiment del cos, allò que té la neu d’emmudiment que torna la gent cap endins, aquell tancament que els endureix el tracte. Feia tot just sis mesos de la mort de la mare, sis mesos que l’àvia i l’oncle l’havien acollit: sis mesos en què el paisatge li havia mudat el marí pel verd primaveral i les flors per l’ocre-roig del fullam. I després el blanc. I altre cop el blanc per damunt del blanc. “Res em falt si et tenc a tu –li deia la mare mentre l’acaronava–, si et tenc a tu i n’abraçada de sa caleta”. Però ella ja no tenia cap tu ni cap caleta. “Tot em falt si perd la mar, sospirava mentre es gratava els penellons d’entre els dits i aguaitava finestra enllà algun indici de llum, algun rastre de cosa viva. Quelcom que dissipés un silenci fet de febre i transpiració, el mutisme contrapuntejat per la respiració quan s’entretalla, aquella calma que s’esbadellava tot d’una en forma de crit, de renill salvatge d’euga. Na Antònia pregava amb els ulls clavats enllà del buit del paisatge, evitava que els ulls li anessin de retop amb els ulls emboirats de la Natàlia. Na Antònia resava esprement els palmells. I ningú no contestava.

Alain Duchamp, i la mare d’Alain Duchamp, no desistien tot i el creixent impuls de la ventada. Oposaven la resistència del cos fent anar els grampons amb força, tots dos amb la mateixa pressa d’apamar metres esperonant-los, amb el neguit del contratemps i el creixent vigor de la tempesta bandejant-los. El doctor Bonhomme no apareixia per enlloc. Feia estona que el buscaven i ningú els en sabia donar raó. Però al petit consultori, la senyora Duchamp havia trobat la porta esbatanada i una ampolla de conyac buida enmig d’un escampall de vidres. El cos d’un got fet miques, com un presagi. Ho va entendre de seguida: ningú els sabria donar raó del doctor perquè ningú gosava donar-ne raó. Mastegant el retret, tota ella feta una maledicència, va clavar amb força el grampó i va girar cua apretant el pas cap al lloc on les ombres no saben donar treva. No va defallir malgrat que el gel se li girava de cara i li espetegava a les galtes com una brasa cristal·lina. Un pluja d’espurna platejada que li havia recordat aquell plugim d’escata deseixint-se que sempre duia de corcoll na Antònia. Aquell embadaliment de llotja de na Antònia que li crispava l’esperit. Que li cor-coïa l’ànima.

A Guerau de Montfort li va venir una esgarrifança en divisar, vidre enllà, aquells dos ulls d’ambre. Havia desistit ja feia estona de la possibilitat de tornar a casa fent lliscar els patins del trineu a través de la tempesta. Els dos alascans, que jeien arraulits fent madeixa amb el morro a tocar de la llar, tot d’una van parar orelles en sentir rodolar la tassa de cafè que li fugia de les mans a Guerau amb l’ensurt. Guerau es va plantar davant la porta i va obrir d’un revolada. La llum ataronjada de les llanternes i aquells dos cossos impel·lits pel torbeig van alarmar-lo. El doctor Bonhomme sanglotava agomboldat pel somni de l’alcohol quan els Duchamp van sobrepassar la llinda. El doctor i aquell somriure fútil fet de saliva li havien fet compassió, a Guerau, moltes vegades. Però ara, tota la bocassa del metge alenant a bafarades el fastiguejava. Aquella bocassa que s’entortolligava intentant respondre a les empentes i als punys enverinats de la senyora Duchamp. Aquella llengota fent nus a les paraules que esllanguia l’íntima súplica d’Alain.

Na Antònia anava amunt i avall. Entrava i sortia. Entaforava grapadets de neu verge sobre els llavis ressecs de la Natàlia. Ja gairebé no respirava i tota la pell se li havia recobert per una pàtina d’un color difícil de precisar entre el groc i el morat. No sabia quan de temps havia passat des que l’àvia i l’Alain havien marxat i li venia un pensament que mirava d’espantar prement els ulls amb força i remenant el cap: “no seran a temps!”. Feia estona que Natàlia havia perdut fins i tot l’esma de cridar. El seu cos s’arquejava i, alhora, es tornava rígid i amb prou feines desprenia l’exigua sageta d’un lament. Ja no pensava en el mar, na Antònia. Més aviat concentrava tot el gruix del seu pensament en la corba del ventre de l’altra. En aquell arrodoniment que coronava el lleig munyó del melic. Va ser en aquell moment que va saber quant afecte li havia generant aquell ventre, quantes nostàlgies havia pensat que li amanyagaria. Quan el doctor Bonhomme va entrar a trompicons a la cambra, na Antònia, s’arraulia com una bestiola a la panxa de la seva tia. S’arrapava fent ventosa a aquell abombament on tot just expirava el darrer sacseig d’uns punys minúsculs. L’última coça d’uns peus precoços. El doctor va treure la criatura amb els pols disparat i el bisturí del remordiment fent nafra. Plorava mirant de tornar la vida al nadó. Repetint, un cop i un altre cop, que ell era un bon home, que era un bon home ell, que ell “¿oi que era un bon home?”. Però ningú contestava. Ningú deia cap paraula. Guerau s’havia quedat boca-parat mirant l’escorrim de sang que anava del front del doctor al ventre obert de Natàlia. La senyora Duchamp, com una fuetejada, recordava el que la néta li escopia quan la sostreia amb retrets del seu somieig: que ella era feta cap endins, feta per amagar les vergonyes, dura com aquelles muntanyes que cobejaven tempestes. Ningú sabia què pensava o sentia Alain perquè, si algun cop havia sentit o pensat alguna casa, feia per manera de quedar-s’ho enterrat en un cau ben fondo. Tot plegat impregnat d’un mutisme aclaparador de búnquer.

Na Antònia havia sortit fora i mirava les volves que es despenjaven amb fera gravidesa. Es mirava fit la tempesta. De genollons, al seu costat, el metge es desfeia en vòmit. Un reguitzell de veu gairebé inaudible encara el feia repetir aquella lletania del bon home. I, na Antònia, va pensar que aquell era només un home amb una tempesta a dins. I va pensar en l’àvia i en la duresa mineral de l’àvia, i en l’oncle Alain i el seu silenci eixordador i en la mirada d’euga que feia la Natàlia abans de trencar-se. I en les tempestes de tots plegats. Les que havien estat; les que els havien de caure a sobre. I va pensar el mar i els llamps que l’esbudellaven les nits de tronada. I l’olor de salobre i llotja se li va confondre amb l’aroma dels avets i la pineda mentre al lluny s’insinuava dòcil, entristida, la ziga de la llum primera. I el mar era també aquella llum moixa.