SEGRE

DIS_SUPLEMENT

Vint mil llegües de viatge literari

DIS logo gran

DIS logo gran

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

Josep Ballester

Atles d’aigua i de pedra. Cartografies de la creació.

Pagès Editors, 2019, 153 pàgines.

La literatura ha mort. I estàvem avisats: els antics jeroglífics egipcis van ensenyar-nos que les formes de comunicació canvien. El poema de Gilgameish i els versos èpics d’Homer, per la seva part, ens mostren com també ho fan els referents culturals. Tot flueix. Del riu d’Heràclit a la modernitat líquida de Bauman. Perquè el temps, l’amor i la literatura no són escultures de sal, sempre estàtiques. Suposo que per això el filòsof Adorno va escriure: “És evident que res relacionat amb l’art és evident”.

La literatura ha mort, visca la literatura! Perquè en aquest moment, ara que tot canvia i a la vegada tot està relacionat amb milers de connexions de sistema nerviós infinit (la postmoderna globalització), potser val la pena recuperar aquella vella idea de Leo Spitzer, que ja semblava superada, i acceptar que la veritable literatura s’allunya, en realitat, de la norma i del costum. Penso per exemple en la barreja de poesia i assaig que fa Anne Carson. Qui sap si la més gran poeta viva. I penso també en la prosa d’idees de Coetzee, híbrida, interdisciplinària, mestissa, oberta. I el mateix podríem dir de Foster Wallace. O de Vila-Matas. O d’un deliciós llibre que acaba de publicar Josep Ballester titulat Atles d’aigua i pedra. Cartografies de la creació.

El mateix Ballester confessa al pròleg (“Espai i geografia creativa”) que el seu és un llibre de viatges i a la vegada un assaig, i un dietari, i per moments és també un volum de relats o una novel·la fragmentària o un recull de poemes en prosa. Text, en definitiva, fronterer i frontissa: “un intent de recuperar la capacitat de perdre’ns”.

Pagès Editors

De fet, a la part central del llibre (“Toponímia”) l’autor sembla un nen que omple un àlbum de cromos. Ara Tolstoi, ara el marquès de Sade. Aquí Virginia Woolf amb uns versos dels Quatre quartets d’Eliot. I allà en Rick Deckard, aquell caçador (o Blade Runner) d’androides que somiaven xais elèctrics. I també el riu Danubi. I les cases on van viure i escriure Freud, Rosalía de Castro, Mary Shelley… En total, trenta-un textos de prosa àgil, dúctil, amb ritme. Emocional i emocionant. Però d’una exquisida erudició que mai no es torna pedanteria, ni academicisme, ni obstacle.

El volum guanya corporeïtat i s’arrodoneix, a continuació, amb dos capítols integrats per un únic text cadascun. El primer dels quals (“Cartografia literària de la barbàrie”) és el més extens del conjunt, però també el menys amable. De fet, la seva lectura en modifica per complet la temperatura general. I el nostre estat d’ànim, fins i tot. El seu punt de partida és la novel·la 2666 de Bolaño. Una obra mestra, sens dubte. Malgrat que aquí, en realitat, sigui només una excusa: l’article se centra en les més de cent dones (algunes encara nenes) d’entre nou i trenta-cinc anys que van ser segrestades, torturades, violades, estrangulades… En definitiva, més de cent cadàvers descoberts entre 1993 i 1997 al nord de Mèxic, prop de la frontera amb els Estats Units. Violència. Horror. Espant. Fàstic.

“Flâneur / Flaneuse o una mirada crítica d’assajar l’espai” tanca el llibre. És una defensa de la figura del passejant ociós, sempre atent als detalls i a la bellesa fugissera. Homenatge a Baudelaire i evidentment a Benjamin: “extraordinari paradigma d’aquest observador sagaç que mira i examina tant qüestions socials com estètiques”. Talment Ballester, que ni descuida el seu compromís amb la societat (per això no amaga la terrible situació que van viure i viuen algunes dones) ni amb la literatura, com ens demostra el seu impecable estil. De diumenge.

Me n’oblidava: Atles d’aigua i de pedra va guanyar el premi d’assaig Josep Vallverdú. Potser no calia comentar-ho. Potser només calia dir que aquest llibre és un veritable premi per al lector curiós. 

tracking