Ciutat de Mal

Jaume C. Pons Alorda Ciutat de Mal  Angle Editorial, 2070 p.

Com ha dit Lluís Calvo, ''Ciutat de Mal'' és un dels deliris més perfectes i fascinants que he llegit mai. El cim de Jaume C. Pons Alorda''

Amb Ciutat de Mal (XXIX premi de novel·la Ciutat de Tarragona Pin i Soler), obra que rebla el clau de la prometedora Faula, la seva opera prima, Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), una de les veus joves més valuoses de la poesia catalana actual, demostra a bastament que és també un narrador d’alt voltatge.

Situada en una societat futurista, ucrònica i terminal, la novel·la no amaga els seus referents narratius, explícits o implícits, deutors de Valle Inclán, Bataille, Sarduy, B. Bonet, Palol, W. Gaddis o un omnipresent Faulkner, amb un tarannà verbal que abraça el barroc, l’expressionisme o el surrealisme. A Ciutat de Mal la raó del llenguatge esdevé, en tot moment, el nervi d’una història articulada per una sort de passió interior, de follia que trava, sense solució de continuïtat, la realitat conscient i la inconscient.

No en va, la novel·la vol ser la construcció d’una poètica i, en el seu anhel finalista, l’apel·lació a una nova literatura que arrenca de la modernitat visionària, passa per les avantguardes i, projectant-se en la generació dels 70, s’insereix en la proposta d’escriptura de l’autor. O com pretén el personatge de Werner Woizeck (Werner Herzog): es tracta “d’enderrocar, reconstruir, les estructures més sòrdides de l’ordre”.

L’emmirallament continuat dels personatges de les tres històries que articulen la novel·la fa palesa una espiral de mancances, d’éssers erràtics a la recerca d’ells mateixos. En realitat tots ells persegueixen una identitat perduda, malmesa, deteriorada o anorreada per les instàncies d’un poder omnímode, associat aquí al Gran Constructor, personificació en termes polítics, socials i culturals d’aquella Trinitat del Poder del Capital que els surrealistes definien com l’aliança sagrada del Pare, la Pàtria i el Patró. L’argumentació que en fa Pons Alorda és, sobretot, sociopolítica i literària, contracultural i revolucionària, amb clares derives sorgides de l’estètica pop, el feminisme, el còmic o el fanzine i, sobretot, del desafiament a l’ordre heretat del 68 i, més en concret, de la nostra generació dels 70. Algunes de les fites personals i col·lectives d’aquesta generació a les Illes, d’Andreu Vidal a Àngel Terrón o Andreu Cloquell, de grups, editorials o publicacions com Neó de Suro, Tafal, La Musa Decapitada, o referents artístics i literaris com Joan Barceló, Joan Perucho o Blai Bonet esdevenen exemplars a Ciutat de Mal, sobrenom, no cal oblidar-ho, amb què la generació dels 70 anomenava la capital de Mallorca. Tanmateix, els personatges tendeixen a reproduir instàncies d’aquest poder o, contràriament, la seva manifestació revolucionària, on el sexe i la destrucció de la noció de gènere juguen un paper cabdal.

Ciutat de Mal vol ser la història mateixa del procés de transformació de la consciència individual en un món posseït per la repressió sistematitzada. L’arquetip del viatge de l’heroi, amb l’esquema tripartit de la quête, mou de principi a fi la novel·la. Un tipus d’estructura que també acompanya la trama, amb tres històries paral·leles i tres punts de vista diferents (primera, segona i tercera persona pronominal) que acaben confluint en un final sorprenent.

Escrita amb absoluta llibertat i des de la convicció expressiva més rotunda, a Ciutat de Mal –fusió de novel·la, assaig i poema en prosa– s’hi aboquen la novel·la d’aventures, el relat d’intriga i la novel·la d’iniciació, la ciència-ficció i la fantasia o la novel·la pornogràfica. Pons Alorda, com acostuma, no dóna al lector cap treva. La proliferació verbal ens endinsa en un festí barroc, fellinià, on el centre únic és substituït per un centre múltiple i canviant. L’estratègia sembla prou clara: la realitat, reduïda a la mentida i al trompe-l’oeil constants, només pot entendre’s, com volia Valle Inclán, des de la tragicomèdia i l’esperpent. Si res no és allò que sembla ser, cal subvertir el món, capgirar-lo de dalt a baix. El resultat és la novel·la com a paròdia neogrotesca. El món, doncs, a l’inrevés. L’estatut del grotesc ens remet així a la veritable realitat, és a dir: a un espai convertit en carnaval de bibelots o titelles moguts per l’expressionisme, l’heterogeneïtat idiomàtica i la bellesa convulsa. No seré jo qui contradigui el parer de Lluís Calvo a propòsit de la novel·la: “Ciutat de Mal és un dels deliris més perfectes i fascinants que he llegit mai. El cim de Jaume C. Pons Alorda”.