...a favor teu

El record és la millor arma que té la ment humana perquè els fets de la vida de cada una de les persones no es perdi, és la veritable càpsula del temps que permet que els esdeveniments passats perdurin i no es perdin dins de la foscor de l’oblit. Però els records s’han d’alimentar. Algú ha de fer l’esforç de cimentar-los, d’envoltar-los amb una capa d’epoxi transparent visible per tothom perquè les societats en puguin gaudir, aprendre, imitar o condemnar, en funció de la naturalesa d’aquests esdeveniments. Els responsables de l’Animac d’enguany, que Lleida viu en primera persona des de dijous i fins demà diumenge 1 de març, han volgut centrar-se en aquest concepte, en la feina feta pels autors de cinema d’animació per encapsular aquests records i fer-los no només accessibles al gran públic, sinó que siguin, els seus treballs, una eina de reflexió per a una societat condemnada, molts cops, a repetir els errors del passat. És gràcies a les tècniques de l’animació que els creadors poden fugir del realisme de les imatges per comunicar més enllà del que l’espectador pot veure o, com recorda la directora de l’Animac, Carolina López, en aquest gènere visual “les coses no són el que semblen, són el que volen dir”. És precisament aquest interès d’explicar, de donar a conèixer, de fer reflexionar, el que centra l’obra de William Kentridge, creador sudafricà de qui des de la Fundació Sorigué ens fan un retrat molt acurat de la seva obra i de la seva denúncia d’un apartheid de què aconsegueix fer còmplice l’espectador dels seus metratges. I per entendre tot el que ronda pel cap dels creadors quan volen fer denúncia o record de fets transcendents d’una societat, cal fer una ullada al que ens diuen els professionals sobre les conseqüències individuals i socials que es deriven d’un fet traumàtic i Pilar Castillo ens aporta aquest coneixement, des de la psicologia, per poder aprofundir un grau més en el que queda dins del cap i l’ànima dels protagonistes innocents d’un conflicte. Tot plegat, aprofitem aquest número del DiS per convidar els lectors a no enterrar els records en càpsules del temps inabastables i opaques, sinó a obrir-les i fer de la memòria històrica un aprenentatge per als altres i aconseguir, com diu l’escriptor japonès Haruki Murakami, que “el temps jugui a favor nostre”.