'Ten drawings for projection': William Kentridge i l'apartheid

William Kentrdige (Johannesburg, 1955) és, sens dubte, uns dels grans creadors contemporanis. El seu talent uneix disciplines tan diverses com el teatre, l’òpera, la dansa, el dibuix o el videoart de manera magistral. I sempre des d’un estil característic, tosc, directe, íntim i amb un gran sentit crític i humorístic. La seva obra, que tracta temes que podem dir universals, té molt a veure, però, amb la realitat sud-africana. Fill de destacats advocats antiapartheid, les seves obres són un reflex de la seva preocupació personal i global sobre qüestions com la repressió, la injustícia i l’atrocitat. El seu pare, Sir Sidney Kentridge, ha representat tres premis Nobel de la Pau: Albert Luthuli, Nelson Mandela i Desmond Tutu, tots tres líders de la lluita antiapartheid, referents de la lluita pacífica contra el racisme, la injustícia i la desigualtat social. Kentridge és considerat una figura clau en la recuperació de la memòria del seu país, que encara avui ha de lluitar per trencar amb el passat colonial i la polarització racial.

Kentridge ens parla de l’apartheid des d’una posició privilegiada, essent blanc d’ascendència britànica i criat en una família acomodada, i sempre s’ha mostrat vehement i implicat de manera molt directa contra l’abús dels drets humans. I és també de manera directa com s’hi ha referit des del seu propi llenguatge, per explicar la complexa història de Sud-àfrica i, més àmpliament, la naturalesa de les emocions i la memòria humanes: “M’interessa l’art polític, és a dir, un art d’ambigüitat, de contradicció, de gestos incomplets i de finals incerts”.

Les obres de Kentridge al·ludeixen als diversos problemes de la societat a través de l’associació d’idees, no de la representació específica de situacions concretes, esdevenint així missatges de caràcter universal, protagonitzats pel sofriment humà i les injustícies socials: Kentridge cerca mostrar l’impacte de l’apartheid i dels canvis polítics sobre la població, més que no pas plasmar-los directament. En les seves pròpies paraules: “Mai he intentat fer il·lustracions de l’apartheid, però els dibuixos i les pel·lícules són certament generats i alimentats per la brutalitzada societat que va deixar darrere.” Al llarg dels anys, a més, ha anat incorporant també l’acceptació d’aquesta realitat viscuda, i la visió d’un país a la recerca de responsabilitats. Davant de la representació d’aquests missatges, l’espectador no pot més que veure interpel·lat el seu compromís ètic, convertint-se en còmplice de la denúncia de l’artista.

Així succeeix en una de les sèries més reconegudes de l’artista, Ten drawings for projection (1989-2011). Kentridge inicia la sèrie el 1989 amb Johannesburg, 2nd Greatest City after Paris , a la qual segueixen Monument (1990), Mine (1991), Sobirety, Obesity and Growing Old (1991), Felix in Exile (1994), History of the Main Complaint (1996), Weighing and Wanting (1997), Stereoscope (1997) i Tide Table (2003). L’any 2011 l’artista culmina el conjunt amb Other Faces.

La polarització de la societat sud-africana es veu il·lustrada en dos personatges claus en la producció de William Kentridge: Soho Eckestein i Felix Teitelbaum, que el mateix artista ha definit com els seus alter ego. Eckstein personifica el colonialisme; és un terratinent, sempre ben vestit, propietari d’una mina, opressor, cruel, egocèntric i avar, mentre que Teitelbaum és un melancòlic poeta, passiu i vulnerable, que apareix sempre despullat i acaba estant íntimament relacionat amb l’esposa d’Eckstein.

Eckstein, que en les primeres peces del conjunt encarna tot el poder negatiu que els magnats i dignataris exercien sobre el poble, pateix al llarg de la sèrie una evolució. El personatge va perdent totes les seves possessions i acaba contemplant totes les seves accions passades. Al seu voltant, el poble veu com la fi de l’apartheid, els canvis polítics i les sessions de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació els doten d’una nova realitat.

Time Table, peça que forma part de la col·lecció de la Fundació Sorigué, comença amb un paisatge marí i un mar en calma, i Soho Eckstein, des del balcó d’un hotel, llegeix plàcidament les pàgines d’un diari. Kentridge parteix d’un element molt íntim, una fotografia familiar del seu avi llegint el diari a la platja, la qual recrea a través d’Eckstein. Al film apareix també un nen llençant pedres a l’aigua, quelcom que acabarà fent també el vell Eckstein. Així, Kentridge ens convida que relacionem i unim el nostre jo interior jove i el nostre jo interior adult. El nen està vigilat per una mainadera vestida de blanc: l’artista aquí evoca el record de la seva pròpia mainadera. En un dels pisos de l’hotel apareixen tres militars mirant al mar amb els seus binocles. Tots aquests personatges, diu l’artista, miren primer al mar d’una manera gairebé cega. I la seva esperança és que, essent allà, acabin reconeixent-hi alguna cosa.

El contingut d’aquest film està estretament lligat al context en el qual fou creat. Per una banda, les platges estaven esdevenint llocs públics, trencant amb les restriccions que havien imperat fins llavors. Per altra banda, l’artista no tenia una clara voluntat de realitzar un film sobre la sida –malgrat que podem trobar una al·lusió a l’epidèmia d’aquesta malaltia a les gràfiques que Eckstein llegeix al diari– però sí sobre la mortalitat prematura, que per causes molt diverses estava destrossant el país.

En uns minuts de vídeo, Kentridge ens transporta a una platja sud-africana i a les diferents realitats que hi conflueixen. Ens hi apropa i ens fa empatitzar amb cadascun dels personatges, enfrontant-nos, gairebé sense que ens n’adonem, a un context molt diferent al de darrere nostre, on no obstant s’amaguen unes emocions i unes inquietuds que ens resulten molt properes. És important parlar del procés creatiu de Kentridge, essencialment manual, que revela un gest fortament expressiu i fomenta l’empatia entre espectador i artista. Per les seves pel·lícules, Kentridge empra una tècnica de stop-motion molt característica: modifica i fotografia els dibuixos fets amb carbó vegetal, deixant sovint al paper restes gairebé fantasmagòriques de marques anteriors. Aquest rastre deixat pels materials és constant i va superposant-se, tal com succeeix amb els esdeveniments que conformen la memòria personal i col·lectiva.

Kentridge duu aquesta tècnica un pas més enllà a l’obra More Sweetly Play the Dance (2011), considerada per la crítica una de les creacions més brillants de l’artista fins al moment. La peça representa una processó de dibuixos animats i vídeos de ballarins. Per l’obra transiten figures moribundes que es mantenen vives gràcies a goters intravenosos, sacerdots movent-se alegrement i arrossegant lliris fúnebres, així com una processó de gent arrossegant sacs i persones mortes –com una referència a les víctimes de l’ebola i, també, a la pesta negra, aflicció medieval que continua encara avui cobrant-se vides africanes–. Tota la processó està dirigida per una alegre banda i culmina amb una interpretació de Dada Masilo, que dansa amb sabates de punta i portant un fusell, vestida amb un uniforme militar vagament africà. Aquesta peça serà presentada públicament en els propers mesos com un site-specific del projecte PLANTA, una iniciativa de Sorigué i la Fundació Sorigué a Balaguer que materialitza el nostre compromís amb la cultura i les diverses realitats socials. Representarà, a més, la primera instal·lació permanent d’aquest artista a tot el món.

La col·lecció de la Fundació Sorigué és la que té el major nombre de peces d’aquest artista a Europa, entre les quals destaca també la instal·lació homenatge als orígens del cinema 7 Fragments for Georges Méliès, Journey to the Moon and Day for Night (2003), que podrà veure’s al museu Guggenheim de Bilbao entre els mesos de març i juny d’aquest any en el marc de la nostra política de préstecs.