El bar

La dona que va al bar a llegir camina amb decisió cap a la barra. Busca el Miki amb la mirada i se situa en un tamboret just davant seu. Un comportament tan imprevist deixa desconcertat el cambrer, que amb prou feines aconsegueix murmurar un “hola”. Ella sap que es diu Miki, tothom el crida així. Però ell no en sap res, d’ella. Ni el nom, ni l’edat, ni la professió. Només que un dia de fa molts anys, potser quinze, potser vint, va entrar al bar i es va posar a llegir. Una parroquiana atípica, d’horaris irregulars i que mai es va fer amb la resta de la clientela, però, a la seva manera, fidel. Discreta i silenciosa. Fins avui.

Fa vint anys, ell ja era darrere la barra. No li agradava estudiar i al bar s’ho passava bé. El seu pare el feia treballar fort, però gairebé cada tarda veia els amics i podien fer futbolins i mirar la tele. Aquell dia, ho recorda, sortia de la cuina amb un entrepà quan es va trobar de sobte amb un silenci que s’espessia segon a segon. Un fenomen associat a l’arribada d’un desconegut, un client indesitjable... o una dona. Al bar no hi anaven, elles. Al poble hi havia un ordre, unes lleis, uns costums. Les dones anaven a la grangeta, els homes al bar. El silenci derivat de l’alteració de l’ecosistema natural s’allargava segons la magnitud de la intrusió. Amb un cop de cap, un assentiment, una negació o alguna mirada creuada, n’hi solia haver prou per restablir la normalitat. Però aquell dia l’aire pesava tant que els va convertir en estàtues. L’estranya, a més, va incomplir totes les normes elementals de cortesia: no va dir hola, no va demanar res, no va preguntar per ningú i amb prou feines va aixecar la vista de terra. Es va asseure, va treure un llibre de la bossa i es va posar a llegir. A poc a poc alguns van començar a mirar-la fixament, com per fer-li notar que no era on li corresponia, d’altres la reüllaven amb curiositat, pensant si l’havien vist abans. Un habitual es va atansar a en Miki i li va fer un cop de cap en direcció a la clienta. El noi, finalment va deixar l’entrepà que encara duia a les mans i que ja no sabia per a qui era i va demanar a la desconeguda què volia. Una menta, va murmurar. Va haver de cridar el seu pare perquè l’ajudés a buscar la capsa de les infusions a la cuina, de tant temps com feia que ningú n’havia demanat cap. La rutina es va reprendre a poc a poc, tot i que a la taula de la botifarra algunes cartes havien canviat de mans dissimuladament. A més, l’entrepà que en Miki havia abandonat havia desaparegut i en va haver de fer un altre.

Hi va haver tema per dies. “Una que s’ha equivocat.” “Volia anar al lavabo.” “Que no, que no hi ha anat pas.” “No deu pas ser del poble.” “Buscava algú que no va venir.” “M’hi jugo el que vulguis que no la veurem pas més.” Va tornar al cap d’una setmana i va repetir la mateixa dansa, que ja es convertiria en una coreografia habitual. Entrava sense mirar enlloc, s’asseia a la primera taula que trobava lliure, treia un llibre i es posava a llegir. Demanava qualsevol cosa, només si en Miki li anava a preguntar, i de vegades ni tan sols s’ho acabava. La investigació amateur dels parroquians més habituals va aclarir que vivia a tal carrer i que feia poc que s’hi acabava de traslladar, que estava casada. I embarassada, va afegir el marit de l’administrativa del CAP. Les principals incògnites, doncs, quedaven resoltes. El que no van poder descobrir ni entendre mai és per què una persona que tenia casa i família preferia anar-se’n a llegir en un bar petit i fosc, on tan aviat algú cantava gol com esclatava una baralla per la botifarra o el dominó. Quan l’embaràs ja estava ben avançat, tothom va assegurar que, un cop hagués parit, no la veurien pas més.

No va trigar ni un mes a reaparèixer. I amb la criatura. L’expectació era màxima, però ella va seguir el mateix ritual de sempre. Només va moure un parell de cadires per encabir-hi el cotxet de la nena. A l’adonar-se’n, el Milio, fumador empedreït de fàries, va llençar la seua a terra i la va trepitjar a consciència per apagar-la. Sempre va assegurar que, a canvi, havia rebut una mirada d’agraïment, però tothom li deia que s’ho havia imaginat.

El dia que es va asseure a la barra, cara a cara amb en Miki, va demanar un whisky.

–Avui fa 25 anys que em vaig casar –li va engegar al noi que s’havia convertit en home, al cambrer que feia tants anys que coneixia sense haver-hi parlat mai–. No esperava pas cap regal del meu home, ni cap festa, fa temps que cadascú fa la seva, però aquest matí, va i em diu que està fart de mi. Li he posat més llet del que ell creu convenient al cafè, que no sé per què encara li preparo el cafè i m’ho ha dit així mateix: “Estic fart de tu. No fots res ben fet.” I s’ha quedat tan ample, ha esmorzat, m’ha dit: “Fins després”, i ha marxat. No és pas la primera vegada que passa, això. Últimament ni m’afectava, o això em creia. Però avui he dit que prou.

–Hòstia –va ser l’únic que va ser capaç de dir en Miki, que assimilava la informació al mateix temps que intentava pair la sorpresa d’estar parlant amb ella mentre comprovava discretament si gaire a prop hi havia algú que pogués escoltar la conversa.

–Me’n vaig del poble.

–Ah, sí?

–No ets gaire de xerrar, no? Jo tampoc, ja ho veus, en tots els anys que fa que vinc, hola i adéu i gràcies. Us deveu preguntar qui, com, quan, per què i totes aquestes coses, però segur que ja ho sabeu tot, als pobles tot se sap. I tampoc és que hi hagi gaire per saber.

–La veritat és que sí, al principi no sabíem... no és el bar més maco del poble... –va mirar al seu voltant.

No estava premeditat, que hi entrés. Havia sortit de casa amb un cop de porta dels que esquerden els fonaments. Durant minuts que li van semblar hores va caminar entre una boira gebradora espessa com els seus pensaments, amb les llàgrimes encallades en algun lloc entre el nas i els ulls. Volia plorar, sí, desitjava sanglotar i cridar i buidar-se, però era al mig del carrer. Sola. Sense saber ben bé ni com ni per què, va obrir la porta de l’únic bar del poble. L’ambient es va gelar de seguida, com si amb ella entrés l’hivern. Un saloon del far west amb moltes parelles d’ulls mirant-la fixament. Es va asseure a la primera taula que va trobar buida i quan va deixar la bossa a la cadira del costat, es va adonar que hi duia un llibre. L’alleujament va ser immediat. El llibre la protegia d’aquell munt d’ulls inquisidors que no se li desenganxaven de sobre i, a més, significava almenys un parell d’hores de treva, de no ser ella, de no ser allà. El va obrir i es va posar a llegir.

–La nena ja deu ser gran.

–Vint anys. Els que fa que vinc, més o menys.

–Collons, vint anys.

Sí, vint anys que aguantava el que sempre s’havia jurat que mai toleraria. Si els hagués posat una mà a sobre a ella o a la nena, ho hauria tingut més fàcil. O no. Almenys hauria pogut denunciar-lo. Però com es denuncien les paraules? “Se t’ha tornat a cremar.” “Sempre et deixes el llum encès. Tant costa, apagar-lo? Tant? Pensa!” I les mirades? Aquells ullets de rateta que l’escanejaven contínuament i només hi veien una inútil, un desastre, una nosa. I ella que no reaccionava i confirmava el diagnòstic. I l’únic que li sortia era abandonar. Rendir-se. Marxar físicament de la discussió, sortir de casa jurant-se que prou, que era l’últim cop. I quan encara ressonava el cop de porta, pensava que on aniria, amb el seu sou de merda. Que realment era una inútil que no havia sabut trobar una bona feina i que no es podia ni mantenir a ella mateixa. Quan tornava, ell li demanava perdó, però al cap d’un temps l’episodi es repetia. I cada vegada les discussions eren més doloroses i les reconciliacions més amargues. I ella que volia evitar el conflicte empassant-se’l i negant-lo o donant-se’n les culpes. Interpretava un paper tan previsible que si l’hagués vist en una pel·lícula s’hauria rigut de la poca inventiva del guionista. De primer no se n’adonava i després no ho volia veure. Al néixer la nena, la situació va empitjorar. Per què l’havia tinguda, ni ella ho sabia. Potser perquè tothom ho feia o per sentir-se estimada i necessitada per algú. Però la petita va ser un motiu més de conflicte. L’abrigava massa o massa poc, no la banyava amb prou cura. Se sentia observada, avaluada i suspesa contínuament. Amb la criatura ell era tan afectuós que de vegades li semblava un punt exhibicionista, com si li volgués dir: ho veus, a ella sí que me l’estimo, no com a tu. Mentre la nena era un bebè, es va seguir refugiant al bar. Ja tenia dos o tres llibres mig començats a sota el cotxet, entre els bolquers i la roba de recanvi. Quan la petita va començar a fer els primers passos, la rutina es va trencar. Era petita per dibuixar o entretenir-se sola i massa gran per quedar-se asseguda al cotxet. Van començar a arrossegar-se pels parcs, a l’estiu a la piscina. No podia abandonar els nervis entre les pàgines del llibre: tornava a casa amb la ràbia intacta i se l’havia d’empassar, amarga com era. Quan la nena va ser més gran, va reprendre les expedicions en solitari. Ho recorda com una temporada de vols monòtons amb turbulències ocasionals, previsibles però paradoxalment inevitables. Bancs de núvols que travessava abaixant el cap mentre esperava que la llum tornés a entrar per la finestra.

–Doncs avui he decidit que prou. Que me’n vaig. Segueixo tenint un sou de merda, de fet aquesta ha estat sempre la meva excusa: on vaig, si no en tinc ni per pagar-me l’advocat, però ara la nena fa la seva i a ell ja no hi ha res de mi que li interessi. Tants anys amb una casa gran, jardí, piscina i m’hauré de ficar en un pis d’estudiants... si hi arribo. Però ja n’hi ha prou. Vull sopar davant de la tele. Fumar mentre cuino. Dutxar-me amb la música a tota hòstia, I sobretot, no sentir mai més “apaga el llum, tanca la porta, t’has deixat un calaix obert, la rentadora pita”. A la merda! Tu estàs casat?

–No. M’he passat la vida al bar. Estic bé així.

Ella va assentir i va fer el gest de treure’s el moneder de la bossa. Ell va negar amb el cap i ella va marxar, tal com havia entrat el primer dia, en silenci i esquivant les mirades dels parroquians.