Un èxit a mitges

Vint-i-cinc anys després de l’inici del projecte Piros-Life es pot dir que, en alguns dels seus apartats ha estat un èxit aclaparador, i en altres un gran fracàs. L’any 1996 es va posar en marxa, sota el paraigua del Projecte Life de la Unió Europea i amb la col·laboració de França, Andorra, Espanya i les comunitats fronteres, un projecte que tenia com a objectiu recuperar una població viable de plantígrads al Pirineu –que aquell any s’havien declarat extingits de la serralada– amb la reintroducció d’exemplars procedents d’Eslovènia. Alhora que es coneixia i consolidava genèticament la nova població d’ossos calia demostrar també que era possible un risc “zero” d’atacs contra la ramaderia i l’apicultura. El risc zero no existeix i, tot i que, per la banda espanyola els atacs han estat molt menors que per la francesa, s’ha produït un estat d’opinió cada cop més desfavorable a la nova població de plantígrads del Pirineu, la qual s’ha vist refermada per l’agressivitat de dos exemplars, Goiat i Cachou, que han reforçat diverses teories –més o menys creïbles– sobre la impossibilitat de transportar exemplars d’un hàbitat a un altre. Les pressions d’uns ramaders que veuen perillar els escassos beneficis de l’activitat extensiva amb la implementació de mesures de protecció que han tingut efecte sobre unes autoritats locals cada cop més refractàries a un projecte, finalitzar l’any 2019, que hauria pogut ser una bona oportunitat per fer compatible una població viable d’ossos amb una activitat humana d’explotació de la muntanya. Existeixen atavismes culturals –la terra és dels humans–, interessos ocults i legítimes reivindicacions que posen moltes dificultats a l’execució d’un projecte que hauria de suposar una millora de la diversitat ecològica del Pirineu i, de retruc, una millora dels seus atractius turístics, com ja passa a Astúries, on l’observació d’exemplars ha esdevingut una activitat important per atreure visitants i complementar els ingressos de la ramaderia tradicional. Cal, en primer lloc, un gran exercici de bona fe per totes les parts afectades, l’acceptació que sense diners per a les compensacions no és possible reintroduir els predadors i que, en realitat, el risc zero d’atacs no existeix però seria compatible amb l’economia local si es compensa de forma adequada els perjudicats directes.