Un malson

Penso en el meu amic Juan Ferrer i en les notícies que m'han arribat per diverses fonts del futur incert de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida i no em puc creure que aquest fet pugui ser cert.

Un esdeveniment cultural tan important, que s’havia consolidat al llarg de 25 anys, i que, d’edició a edició, s’havia anat superant fins a aconseguir un reconeixement internacional del qual ara gaudeix, no podia desaparèixer de la nit al dia.

Lleida i els lleidatans no podem permetre’ns el luxe de tancar, d’un cop de porta, una finestra que ens possibilitava comunicar-nos amb unes cinematografies, llunyanes i pròximes alhora, i que el monopoli supremacista del cinema de Hollywood tenia marginades injustament de les nostres cartelleres. Es tractava d’un cinema independent, emergent, i especialment per a nosaltres, els cineastes sortits d’una llarga i fosca dictadura franquista, un cinema exemplar, valent i enriquidor. Són centenars les excel·lents pel·lícules que sense la Mostra de Lleida mai hauríem arribat a conèixer.

La Mostra també servia, entre moltes altres coses, per posar-nos en contacte els cineastes catalans i espanyols amb els nostres col·legues llatinoamericans. Recordo quan, en el ja llunyà 2002, vaig tenir l’honor de participar com a membre del Jurat Internacional de la 8a Mostra, vaig gaudir l’oportunitat de compartir animades taules rodones i interminables sobretaules entranyables amb professionals llatinoamericans. Els membres del jurat aviat ens vam adonar de l’elevat nivell dels films de competició, i el nostre problema va ser gran en haver d’eliminar pel·lícules que bé mereixien figurar també en el palmarès. No va ser fàcil per al Jurat decidir el veredicte. El nivell dels films seleccionats era molt alt, i vam lamentar que per limitacions lògiques ens veiéssim obligats a deixar fora del palmarès obres importants.

Tampoc puc oblidar, amb especial afecte, quan fa tres anys, en 2017, la Mostra va decidir concedir-me el premi Jordi Dauder a la creativitat al cinema català. Em vaig sentir molt feliç, tant pel premi en si, com pel nom que portava, el de l’actor, al qual vaig admirar per la seva capacitat artística i pel seu compromís polític i social.

Vaig dedicar el premi a tots els “ganxos”, perquè així se’ns coneix a tots els que hem nascut a Organyà. Recordo que en les meves paraules d’agraïment, vaig donar les gràcies a la Mostra a la qual vaig desitjar molts anys de vida, per concedir-me aquest premi, que em permetia, a partir de llavors, de ser profeta en la meva terra, Però vistos els esdeveniments no vaig encertar gaire en la meva profecia.

Però no desespero. Vull pensar que tot ha estat un malson i que qualsevol dia, o qualsevol nit, com diu en Sisa, pot sortir el sol, i rebré una altra trucada de Juan Ferrer per comunicar-me la bona nova que la Mostra, amb les veles al vent, continua endavant i que Lleida recupera un dels esdeveniments culturals més importants del país.

No podem permetre, per culpa d’una decisió burocràtica i mercantilista, que un treball de 25 anys, es quedi en res, que hagi estat en va la tasca d’un equip que ha dedicat els millors anys de la seva vida a la consolidació de la Mostra. Seria un menyspreu que ningú es mereix. Per això espero fermament aquesta trucada. Com vaig dir en recollir el premi, vull ser profeta a la meva terra i desitjo que la Mostra segueixi per molts anys. Lleida s’ho mereix, ens ho mereixem.