Com escriure sobre l'horror?

Vaig decidir d'escriure sobre els fets terribles (però terribles, terribles) que van passar el maig del 1928 a la Pobla de Ferran (ara, Conca de Barberà; aleshores, baixa Segarra) per diversos motius. El primordial, però, és perquè sóc escriptor. I, en aquest sentit, el meu llibre El paisatge d'uns crims s'ha de prendre abans que res com un fet literari. Ho subratllo perquè la meva aproximació al que va passar fa més de noranta anys no parteix del meu ofici d'historiador de l'art; tampoc de la meva proximitat amb el periodisme com a articulista i crític d'art, encara que aquestes funcions també acabin en l'escriptura.

Durant molts anys, he estat recollint informació oral i escrita sobre aquells fets: el 19 de maig de 1928, un pagès, Josep Marimon, va matar vuit nenes i nens de la Pobla; també va sacrificar una dona i en va deixar ferides tres més; vuit dies més tard, una partida del Sometent el va matar en un camp de civada a prop de Belltall, el poble des d’on està concebut el llibre. Belltall és molt a prop de la Pobla, tots dos llogarrets pertanyen al mateix municipi: per tant, puc dir que a la informació oral i escrita n’hi he afegit una altra, la visual, la del paisatge rural on tot va succeir.

Feia temps que volia escriure sobre aquell episodi, però sabia que havia de trobar la forma literària adequada per escapar de la truculència, de la brutalitat del que va passar en aquell poble d’un sol carrer, envoltat de camps i boscos, aleshores i ara. Escapar de la brutalitat i del dolor o, almenys, atenuar-lo. Però, com fer-ho? Sabia que ni la història ni la crònica em servirien, tot l’episodi està envoltat d’un desconeixement tan gran (especialment, sobre la personalitat de Josep Marimon) que immiscir-se en els detalls no faria més que desembocar en el “sang i fetge”.

Així, doncs, vaig decidir fugir de la reconstrucció dels fets, fent veure que hi ha un narrador que ho sap tot i, per contra, vaig preferir construir un relat en què la meva veu plantegi en veu alta totes les incerteses que han arribat fins a nosaltres. Això em permet transmetre al lector l’horror de tot plegat, especialment la mort d’uns infants innocents, però distanciant-me’n alhora. Perquè el cas és que aquells esgarrifosos assassinats, també el de Marimon mateix, que va ser abatut mentre dormia, han arribat a nosaltres intervinguts per la morbositat del primer periodisme que s’hi va acostar. I, a partir d’aquí, el territori ha anat creant una llegenda imprecisa en què Josep Marimon és, abans que res, una incògnita.

He arribat a la conclusió que l’any 1928, tots els mitjans periodístics catalans i espanyols que van acostar-se a la tragèdia de la Pobla no entenien res del paisatge rural on va escenificar-se. Van enviar fotògrafs, algun reporter, van fer quatre preguntes, van retratar el dolor tan escabrosament com van poder, van informar dels aspectes més dramàtics, van marxar i van deixar la desolació tal com l’havien trobada. Alhora, tots els psiquiatres que van avaluar l’acció de Marimon, especialment des de Madrid, també feien els seus diagnòstics o es preguntaven coses des de la comoditat de la ciutat. Ho explico en el llibre. El problema és que parlaven d’una suposada malaltia mental, però ni coneixien el malalt ni tampoc el mitjà en què vivia. Per acabar-ho d’arrodonir, Salvador Dalí, des de Figueres, va qualificar els assassinats comesos per Marimon com un “acte sublim”.

El món rural i el món urbà són diferents, tenen unes especificitats pròpies. Eren diferents aleshores i ho continuen sent, encara que ara tothom pugui tenir internet i televisió a les seves cases. De vegades, el caràcter del món de pagès és tancat, reclòs en la seva pròpia quotidianitat. Arran de la presentació del meu llibre, una persona em va acusar de ser un miserable per remoure el dolor; és igual si he escrit un bon llibre o no, ja d’entrada se’m negava la possibilitat de referir-me a una cosa que va passar fa no menys que noranta-dos anys! Però ho entenc.

Això, a ciutat és impensable. El brogit metropolità ho engoleix tot amb una rapidesa bestial, també les desgràcies que hi succeeixen. Aquí, en canvi, el paisatge sembla que vagi emmagatzemant una memòria de tots els qui hi han viscut, de totes les anècdotes hilarants o tristes que s’hi han succeït, de tots els paisatges que han sigut i seran. Només des d’aquesta comprensió d’un món ancestral, d’una saviesa que no s’aprèn als llibres, he mirat d’explicar i d’explicar-me aquella tragèdia.