El naufragi i la llum

Hi ha poetes que sonden les profunditats, cauen del cel a la terra i s'enfonsen, abissals, fins a trobar les arrels mateixes de l'abisme; d'altres, per contra, operen enlairant-se des de terres ominoses, delerosos de tocar el cel i descórrer els vels de l'infinit. Carles Duarte pertany a aquesta darrera nissaga de poetes.

Acompanyada per una sèrie de magnífiques fotografies de l’artista multidisciplinari italià Guido Dettoni –“imatges crepusculars de llostres, albades i ponents” marcades per la intensitat i el suggeriment–, la veu que parla a Naufragis ho fa des de la consciència d’una memòria llastada pel cansament i, de retruc, per la nostàlgia d’un temps utòpic. És la seva una postura que abraça ensems la mirada individual i col·lectiva. Europa, el món tot, s’enfonsa al nostre entorn, de tal manera que només ens queda, gravada als nostres ulls, “l’ombra dels nàufrags,/ devorats pels segles”. I conclou: “Som pàgines del llibre la Història/ a punt de ser esborrades,/ hereus de mons perduts”. Davant d’aquesta terra eixorca, Duarte enlaira, com acostuma, el contrapès rebel i lluminós de la paraula, del somni i de la poesia.

El que es postula, doncs, és el retorn a la memòria pura de l’origen, a aquella harmonia còsmica que és l’epítom de l’amor, el desig, la llibertat i el somni: la llum. En aquesta tessitura el poeta es mostra fill d’una tradició al·legòrica i simbòlica propera, entre altres petjades poètiques més o menys conspícues, a les cosmogonies del Dante, al Fray Luis del poema oda “A Francisco Salinas”, al Saint John Perse de l’Anabase, a tot Mallarmé i el simbolisme, al T.S. Eliot de The waste land, o a les tradicions culturals hebraicocristianes i grecollatines. Tot en la poesia de Naufragis sembla estimulat per l’alè còsmic de la natura i els quatre elements primordials: el foc sagrat de l’amor i la paraula; l’aigua com energeia espiritual que dóna vida i transforma; l’aire concebut com élan vital; i, en fi, la terra associada a una vida on els cicles de la natura ens duen dialècticament cap als principis de la creació i la transformació, del silenci i la paraula; on “la mort respira cendres/ mentre l’alba creix”.

No hi ha cap mena de dubte que el jo poètic de Duarte es viu des de la unitat dins la diversitat. Sentiment i coneixement, matèria i esperit, formen part d’un espai únic, indivisible. I ho fa de tal manera que la seva aspiració només busca, com volia Fray Luis, retornar a “la memoria perdida de su origen primera esclarecida”. Així doncs, totes les sensacions de la seva poesia –ha escrit amb encert Marie-Claire Zimmermann– són viscudes “a través de la imaginació, de la consciència, sense oblidar mai que el seu lloc és l’univers que el precedeix i el sobreviurà”. En aquest context, la paraula eminentment simbolista flueix de vegades plena de referents visionaris i òrfics; d’altres ho fa potenciant les correspondències del món sensorial i les arts, de la poesia a la música, la pintura, l’escultura o la fotografia; del color a la forma o al so de la paraula; del món concret a l’abstracte.

Amb Naufragis, el poeta Carles Duarte ha escrit sense cap mena de dubte un dels seus millors llibres. Els seus versos fan bona aquella divisa de Rilke que entén que l’ésser humà probablement comença allí on creu que s’acaba; és a dir: allí on la vida visible i el món de les aparences acaben, allí comença la vida de l’ànima, que al cap i a la fi és l’única vida veritable.