La guàrdia d'un dia qualsevol

Avui és dimarts, d'una setmana qualsevol a finals d'octubre. Són les 6.50 h. Arribo una mica justet a la base, m'hauré de vestir anant per feina.

7.05 h, la guàrdia del personal està entrada. Tenim el territori cobert com cada dia: Sabadell amb helicòpter, tres membres del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) dels Bombers de la Generalitat i un metge del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM); Olot amb helicòpter i dos GRAE; i nosaltres, la Seu d’Urgell, amb dos GRAE i helicòpter també.

Ens passen la informació els de la guàrdia sortint i marxem cap a la base del nostre helicòpter, ubicada a Tírvia, on ens esperen, com cada matí, el pilot i l’operador de vol. Temps per fer un cafè i agafar camí, amb el furgó del servei, port del Cantó amunt i avall.

A mig camí ens informa la nostra Sala Central que ahir a la nit els va entrar un servei a través del 112, d’un boletaire perdut a la zona de Vilanova de Meià. El dispositiu de recerca ja s’ha iniciat amb la Unitat de Comandament Mitjana (UCM) de Cervera, el comandament Eco-0 de Lleida i el personal bomber de mitja dotzena de parcs funcionaris i dos de voluntaris. A la zona s’ha incorporat també la Unitat d’Intervenció de Muntanya (UIM) dels Mossos d’Esquadra, dos vehicles dels Agents Rurals i una ambulància amb tècnics sanitaris del SEM de la base de Tremp.

Temps just d’arribar a la base de Tírvia, fer el brífing de cada matí i carregar l’helicòpter per enlairar-nos direcció Vilanova de Meià. 25 minuts de vol actualitzant-nos la informació mitjançant el canal de ràdio.

L’home té 67 anys, sense cap patologia d’importància, porta una gorra fosca, vestit amb una jaqueta verda i amb molta capacitat d’esforç. Vaja, sembla que ens portarà feina. Possiblement deu haver passejat per un territori bastant extens, i, anant vestit de verd, no serà gens fàcil veure’l des de l’aire.

Aterrem a un camp del costat de la UCM (un centre de control ubicat per informar i repartir ordres als membres de l’operatiu) i contactem amb el comandament Echo-0 que ens mana cobrir una zona específica més allunyada. Obrint les portes del helicòpter, amb els peus al patí, lligats i amb el cap a fora per tenir millor visibilitat fem recerca. El pilot fa anar la màquina ben a la vora dels arbres, perquè no ens passi cap detall per alt. Passem per sobre dels operatius que estan fent una recerca intensiva.

Aquesta nit ha fet molt fred i, suposant que no estigui mal ferit, l’home no va gens preparat per passar una altra nit al ras i l’hauríem de trobar avui.

Després de 15’ de recerca ens truca l’SCB per informar-nos que tenim un altre servei a la cara nord del Pedraforca d’uns excursionistes perduts. Fem canvi de servei perquè un dels nois s’ha precipitat i està politraumatitzat. GRAE01 ens informa que hi ha simultaneïtat de rescats: la unitat de GRAE Olot està en un servei a Camprodon (ciclista accidentat) i la de GRAE Cerdanyola a la zona d’agulles de Montserrat (home de 77 anys amb un infart agut de miocardi). Accedim al ferit amb grua helicòpter i fem extracció reglada amb llitera derivant el ferit a l’helicòpter del SEM al camp de futbol de Saldes.

Retornem a la recerca de Vilanova de Meià i, en la UCM, l’Eco-0 ens informen que hi ha uns punts molt difícils d’accedir per terra, un barranc i uns avencs amb boques de grans dimensions. Ens dediquem unes hores a fer el descens amb cordes i a descartar les cavitats. El terreny és molt escarpat i en sortir d’un dels avencs ens trobem una gorra que sembla ser la del boletaire. Prèviament senyalitzada i sense tocar-la, demanem assistència de la unitat del Grup Caní de Recerca (GCR) dels Bombers de la Generalitat. Gràcies a l’indici, sembla que troben un rastre que els porta bosc amunt. Repassem el torrent de costat amb helicòpter i mentre estem volant tenim una altra trucada de Sala Central. Ens informa que els ha entrat una trucada de dos escaladors situats als darrers metres de la paret de les agulles de Comalestorres (2.800 m), a sobre l’embassament de Cavallers, al Parc Nacional d’Aigüestortes. Un bloc de pedra els ha caigut i els ha partit les cordes, deixant-los a 60 m del final de la paret sense possibilitat de pujar ni baixar. No han pres mal, però cal treure’ls d’allí d’una manera segura. Queda poca llum, s’acosta l’ocàs i l’helicòpter no podrà volar. El pilot i l’operador ens demanen si tenim prou material per ser autònoms en aquell medi i els diem que sí, tot i que serà una llarga nit. Ens deixen al cim de la paret de Comalestorres, prop dels accidentats, i l’helicòpter torna ràpidament a base. Encara amb una mica de llum per poder accedir rapelant fins als escaladors, que ja comencen a estar amb els primers símptomes d’hipotèrmia, porten molta estona tremolant. Els aportem begudes isotòniques i ensucrades, a més d’abrigar-los amb la nostra roba, i fem un llarg descens. Els nois fa moltes hores que no mengen, porten roba lleugera per l’escalada, no porten llum frontal i fa hores que s’han begut tota l’aigua. Per sort els Pompièrs d’Aran vénen a donar-nos assistència per terra; si cal, podrem muntar un punt calent fins a poder fer l’evacuació amb helicòpter l’endemà.

Aquest relat, a voltes fictici, és el del nostre dia a dia. Un dia a dia marcat per l’augment exponencial dels serveis de rescat a la muntanya, ja que la facilitat d’accessos, el temps lliure i la motivació de la població fan que hi hagi més gent. I més moviment genera més possibilitat de rescats. Fins aquí la descripció freda de l’actualitat. Acostumats als esports de risc i a arriscar la vida per ajudar més i millor, als rescatadors no ens sol superar la por de cap altra cosa que no poder atendre tots els serveis, que se sobreposen els uns als altres.

Com a grup de rescat, la millora de la tecnologia, també a nosaltres ens ha facilitat la vida i n’ha salvat moltes d’altres.

Per exemple portar un mòbil amb GPS integrat, amb aplicacions específiques d’orientació, roba de colors o reflectant dins el cistell, un xiulet, i anar acompanyat. En el cas del boletaire ens hauria facilitat enormement la feina. No només perquè hauríem trobat la persona molt abans, sinó també per la possibilitat d’evitar la duplicitat dels serveis.

En el servei del Pedraforca, demanar consells de la ruta al refugi o portar un guia, cartografia i estar atents als cartells i marques, com també no cometre temeritats ni ser molt agosarats, ens pot ajudar.

Anar ben equipat i preveure algun entrebanc amb una escalada també és una gestió a calcular, com portar roba d’abric i previsions i llum per si se’ns fa tard.

Tot i que el sentit comú pot ser un bon aliat, els recursos de rescat són finits i les persones, imprevisibles. Però amb una bona gestió, seguint els consells que no ens cansem d’enumerar, moltíssims dels rescats no existirien, ni la simultaneïtat de serveis, que ens pot sobrepassar i impedir-nos ajudar més i millor.