Les muntanyes: els cims d'una vida

A l'amic Juanjo Garra li agradava començar alguna de les seues conferències fent menció del títol del llibre de Lionel Terray Els conqueridors de l'inútil, el llibre de muntanya més llegit i en què l'autor repassa les seues conquestes alpinístiques en una vida farcida d'activitats d'alt compromís. Segurament li agradava de citar-lo perquè sovint pensem que ens hem de justificar del perquè ens posem en risc quan fem activitats a la muntanya i anem a cercar allò més difícil i compromès per sentir-nos “vius”. En definitiva, ens llancem a la conquesta de l'inútil. En la mateixa direcció apuntava un vuitmilista aragonès, malauradament desaparegut, quan es preguntava en públic que no sabia què era el que ens cridava a pujar les muntanyes més altes... i no se m'acudí altra resposta que l'instint que de ben petits ens reclama a enfilar-nos en una cadira, a perill de caure i trencar-nos el cap, però que ens hi crida una i altra vegada d'una manera excitant.

I quan es va creixent, un va descobrint-se com a persona en la natura, en les muntanyes, i la crida a pujar-les i gaudir de les ascensions t’impulsa a preparar-te físicament i mental per afrontar el repte que representen, sigui quina sigui la seua alçada, sempre és necessària la preparació i la motivació per anar-hi. I això no arriba de cop, és un aprenentatge, que sovint fem acompanyats d’un bon amic que acaba esdevenint el company de cordada i d’il·lusions. I al final esdevé un hàbit, una necessitat tornar i tornar a pujar cims i gaudir de l’única experiència que és cada itinerari, cada serralada, i cada descens. És el que la gent que estimem la muntanya sentim. Sortir a fer un cim és abandonar la teua zona de confort, matinar molt, emprendre llargues caminades i dificultats a superar, i aquí l’atractiu de l’ascensió: el que representa assolir-les, la petita o gran proesa d’haver estat una estona al cim.

Tornant al Juanjo, deia que el plaer de trepitjar el cim comparat amb l’esforç de pujar-hi era immensament desigual. Però, és que és el camí el que ens mena a anar-hi. Aquesta és l’excusa, aquest és el plaer, poder tenir el pretext per enfilar-nos per una aresta i conquerir els cims més alts.

En l’època actual el lleure i l’esport ocupen molta part del nostre temps d’oci i la pràctica del muntanyisme és una afició cada dia més popular, som molta la gent que tenim per costum sortir a fer excursions i practicar esports que s’hi relacionen. I sense adonar-nos-en, ens hem vist en una nova etapa en què ja no sembla que hagis de ser gaire expert per posar-te a fer allò més difícil. S’han banalitzat els perills que pot representar trescar per les muntanyes.

L’exigència del cim és amagada en la possibilitat d’una caiguda de pedres, un canvi sobtat de temps, una torta de peu, una gelera a travessar sense el material adient, o la mateixa falta de forces que pot reportar haver de caminar una llarga jornada. Veure en un vídeo les proeses que fan els atletes més experts, sovint ens produeix l’engany, que vestits com ells, podem imitar-los, i no ens parem a pensar, que s’han entrenat durament i coneixen perfectament el medi i els seus límits, per afrontar els reptes més grans, mentre nosaltres sovint som visitants ocasionals d’aquests privilegiats camins.

I aquí és on sorgeix l’avís, la muntanya se l’ha d’estimar i també se l’ha de respectar, mai hem de subestimar els perills que pot comportar qualsevol sortida. I de vegades la catàstrofe esdevé, tots en un moment o altre hem estat en risc quan hem forçat; fer-ho no és tràgic, és saber reaccionar a temps el que et salva del parany en què t’has posat, i poder anar adquirint l’experiència serà el que et farà reconèixer el límit en futures sortides. La muntanya, com tota activitat, necessita el seu aprenentatge i per això hi ha els centres excursionistes amb els seus formadors i els guies de muntanya. Gent preparada professionalment per guiar-nos segurs en una activitat que potser depassa les nostres possibilitats en solitari, però que podem assolir amb èxit amb un guia o company de cordada experimentat.

La grandesa de les muntanyes et fa sentir humil en conquerir-les perquè és allí on la persona està més despullada i ha de saber sortir-se’n amb experiència i instint personal. D’aquesta manera és com gaudim de la muntanya, i com esdevé l’hàbit que ens hi fa tornar i tornar mentre les forces ens acompanyen, i així continuar en la nostra particular conquesta de l’inútil que és pujar els cims d’una vida.