La bella Europa (segona part)

Finalment et faràs dir Hans, tot i no haver-te trobat amb ella a la cita. El nom de Josep ha caducat i segur que et provocaria mal d'estómac, rumies mentre marxes del pont d'Austerlitz. Esperaràs la dona que busques en un lloc on hi faci menys fred. Els refredats, ja se sap, són més traïdors que les històries explicades de memòria.

Puges a un avió i et porten a la pista d’un aeroport estranger. Veus de lluny una parella que vesteixen barret, molt elegants. L’home de la gavardina li diu a ella que no pot ser però que sempre els quedarà París. Tu penses en els hàbits irreparables mentre els amants s’acomiaden sota unes tènues gotes de violins. Coneixes la nostàlgia, per això no fas gaire cas a la melodia.

Sovint no tens ni idea d’on ets. Ho admets tot i la intranquil·litat que et suposa. T’agradaria compartir aquesta sensació però vas deixar de fumar fa temps. Ara un cotxe et porta dins d’un cor de la Segona Gran Guerra i, estranyament, no t’esveres: ja duus les tenebres a les ungles. En un quart d’hora buscaràs algun calendari que et situi al port de Casablanca, remires un plànol que et confirmi que ets als anys quaranta del segle passat.

Tornes a lluir els dos braços sencers gràcies a la infermera de l’Hôpital Saint-Lazare. És veritat que tenia un cor transitori, com li vas recriminar, i també unes mans que cosien molt fi. Comproves el funcionament correcte de les articulacions quan puges a la coberta del Dúplex. Escoltes com la resta dels legionaris del teu regiment es queixen dels dies a Algèria i al Sàhara Occidental. Per no quedar en evidència, renegues de la canícula i cantes les excel·lències de la brisa del mar. Els hi amagues que pot ser força enganxosa, no cal explicar males notícies quan just sembla que han esquivat el cafard. Les depressions són pitjors a l’estiu i a l’ombra, escrius d’amagat al teu quadern de bitàcola. En aquest vaixell de càrrega hi estaràs bé, creus. Ningú no s’encaparra pels noms ni et pregunten fins l’extenuació per què no s’entenen les coses.

El capità és un home lluminós i per això ha decidit fer la travessia de nit. El Dúplex navega a nou nusos, amb la lentitud exacta per despistar les tropes angleses i alemanyes. Ni els enemics saben qui són els seus enemics en aquesta guerra. Les distància amb el continent emboira les veritats i també les mentides, sentencies.

Les onades s’esberlen contra el casc gastat, l’embarcació grinyola. Els soldats intenten entendre el desert i la dissenteria. Parlen de la campanya africana i de les desventures a Tripolitània i Sidi-Bel-Abbès durant els jocs de cartes. Però sovint callen durant les cançons que el Roberto grata amb la guitarra: volen descansar els cossos perquè ja comencen a saber que les ànimes no es curen mai.

Feu escala a Dakar. De seguida busques algun tuguri vora el port i demanes que et serveixin gots de whisky sense parar. Teniu mig dia de permís, i valores la possibilitat d’enviar un telegrama a París. Dictes mentalment: «Ja em dic Hans Stop Here’s looking at you, kid Stop». A l’oficina de correus hi ha altres legionaris que fan cua: reben les morts de les mares, adéus de les noies cansades d’esperar, ànims dels pares espantats. Finalment decideixes guardar-te les paraules a la gola.

El carguer salpa a mitja nit i no espera a ningú, com les penes. Et fixes en els teus nous companys i saps que ets un altre fantasma. L’Zvodimir ha provat sort i s’ha quedat a terra ferma: assegura altiu que un dia tornarà a Txecoslovàquia. Alguna cosa et diu que en un parell de setmanes l’afusellaran per traïdor o per desertor.

El balanceig mandrós us apropa al Cap de Bona Esperança. El capità us mana que carregueu pedres i més pedres a Port Gentil per assegurar l’estabilitat del navili. Les tempestes, en aquest pas, són habituals i els corrents de l’oceà, perillosos.

En uns dies us planteu a Madagascar, bordegeu tota l’illa i descanseu uns dies a Antsiranana, l’antiga Diego Suárez. Tornes a sentir les converses de sempre: els perdedors de la Guerra d’Espanya, els camps d’Argelers de la Marenda i Saint-Cyprien, el centre d’instrucció de Marsella, el gust de les prostitutes dels bordells, les olors reparadores de les persones que no us coneixen de res. Penses que el passat us embrutarà encara més però no dius res.

El viatge ha de seguir: a l’altura de Tamatave, a l’est de l’illa, us creueu amb unes patrulleres holandeses que us conviden a tirar-vos a l’aigua; us podrien rescatar com a nàufrags i sumar-vos a les files del general De Gaulle. Però la zona està infestada de taurons que s’atipen dels residus abocats per una fàbrica de productes càrnics.

Abans d’arribar a destí, passeu per l’Estret de la Sundra, a les illes d’Indonèsia, i feu l’última escala abans d’arribar a Saigon. Allà lluitareu contra els japonesos i els viets. També us hi esperen, entre altres vicissituds, el beri-beri, el paludisme i Dien Bien Phu.

Sort que tu ja no et diràs Hans. O potser has decidit morir-te amb aquest nom.