DIS_SUPLEMENT
Innovació maternal extrauterina: la placenta artificial
DIS logo gran
Glòria Arqué
Investigadora en Neurociències. IRBLleida-UdL
Llicenciada en Psicologia per la Universitat Ramon Llull, Doctora en Neurociències per la UB i el Centre de Regulació Genòmica
Llum tènue, sons suaus, batecs ràpids, medi aquós, així estem protegits durant nou mesos en què el principal objectiu és créixer, madurar i arribar a la següent fase del desenvolupament. El cicle de la vida és un procés extraordinari que la ciència busca entendre, i quan sorgeixen alguns entrebancs, intenta arreglar-lo. En totes les circumstàncies, l'objectiu és la millora de la qualitat de vida al llarg del cicle vital.
En un entorn mèdicament avançat, la mare gestant té seguiments periòdics de la seva salut i la del nadó, controlant l’evolució d’ambdues persones en tot el procés. Els fetus humans ens desenvolupem i madurem durant unes quaranta setmanes a l’interior del cos de la mare, aixoplugats i protegits de l’exterior en un embolcall que ens assegura l’entorn idoni per estar preparats per a la vida fora. Abans d’aquest moment el fetus es desenvolupa i madura dins de la placenta, que és l’òrgan fetal més gran i que és plenament funcional al voltant de la setmana tretze de gestació. La placenta és la font d’oxigen, nutrients i realitza la recollida de residus. L’entorn placentari proporciona a l’embrió les necessitats bàsiques perquè aquest creixi i es desenvolupi, és a dir, l’embrió no respira per si mateix degut a la seva immaduresa, tampoc s’alimenta, sinó que és l’intercanvi de nutrients a través de la placenta el que realitza aquestes funcions. Malauradament, no tots els nadons neixen al voltant de la setmana quaranta de gestació, i per tant la maduresa biològica de l’embrió no és completa. Els nadons nascuts abans de les 28 setmanes de gestació són els anomenats prematurs extrems, tots els seus sistemes són immadurs i no estan preparats per funcionar fora de l’entorn placentari. La supervivència dels prematurs extrems és variable, però els que sobreviuen poden presentar seqüeles i afectar greument el seu desenvolupament neurològic, cardiovascular i respiratori, entre d’altres. Tot i els avenços en recerca clínica i biomèdica, el pronòstic no ha millorat en els últims anys.
Actualment, l’arribada del nadó prematur extrem representa un repte sanitari donat que el cos no està preparat per viure sense l’ajut de l’entorn placentari, és a dir, no pot respirar per si mateix ni alimentar-se ni finalitzar el procés de maduració general. La placenta artificial que s’utilitza fins al moment, la incubadora, molt útil en nadons en fases de gestació més avançades, podria no ser suficient per als nadons prematurs extrems. Biològicament, el nadó prematur extrem no està preparat per realitzar funcions que de manera abrupta ha de fer, arribant fins i tot a comprometre la seva supervivència. Malgrat que s’utilitzen de manera optimitzada totes les eines i estratègies terapèutiques que tenim a l’abast, podem plantejar-nos un salt terapèutic i fins i tot un canvi de paradigma en l’atenció als nadons prematurs extrems: que el nadó sigui tractat com si continués dins de l’entorn placentari, proporcionant un entorn extrauterí més orgànic i que li permeti continuar el desenvolupament de tots els òrgans amb una reducció de les atencions invasives actuals.
Tot i les dificultats tècniques de reproduir l’ecosistema placentari durant un llarg període de temps i l’elevat nivell de dificultat tecnològica i mèdica, l’abordatge del nou projecte de la placenta artificial obre un nou camí i té el potencial d’oferir una opció terapèutica a nadons prematurs extrems, per tal d’assegurar-los una millor qualitat de vida, a més de salvar vides. La complexitat de reproduir l’entorn placentari fora del cos humà és un gran repte abordat fins ara per altres països i grups d’investigació, tot i que fins al moment no han aconseguit passar de la fase animal del projecte. Això vol dir que per tal de desenvolupar un prototip de placenta artificial amb la complexitat tècnica que això representa, en una primera fase del projecte es “posa a punt” amb models animals mamífers que tenen períodes de gestació similars i processos maduratius paral·lels a l’humà. Sabem de manera acurada com es desenvolupa el fetus i l’embrió en el cos de la mare, fins i tot sabem com es realitza el transport d’oxigen i nutrients a través del cordó umbilical, i som capaços d’observar els moviments de l’embrió a través de tècniques d’imatge avançades. També sabem en quins moments es desenvolupen els òrgans del nou ésser i quina és la complexitat i maduresa d’aquests. Per tant, tenim la teoria i les instruccions per copiar el sistema i generar-lo. Evidentment no és tan fàcil, però sí que paga la pena intentar-ho. La recerca multidisciplinària té el repte que les diferents disciplines s’entenguin i treballin vers un objectiu comú: crear un sistema fora del cos que sigui el més semblant possible a la placenta materna.
El projecte de la placenta artificial requereix una tecnologia d’avantguarda per abordar-lo, ja que és un repte complex i amb certes limitacions tècniques i mèdiques. Les consideracions ètiques del projecte i les seves implicacions futures hauran de tenir-se en compte en el cas d’assolir l’objectiu i generar una placenta artificial. Finalment, destacar que tots aquests ítems haurien de ser abordats sistèmicament.
