La reinvenció del món

En el seu pròleg a Cosmogonia terrenal (II Premi Torre de Piles 2019), Carles Duarte apunta: “Cristina Àlvarez Roig ens convida com a lectors a un viatge a través dels mites fundacionals de la nostra mediterraneïtat i dels astres que il·luminen i presideixen els cels”. I afegeix: “Però acompanyant-la en aquesta aventura ens adonem que, al costat d'aquests territoris culturals, còsmics i paisatgístics, els seus passos duen els nostres per camins que ens endinsen cap a la dimensió més intimista”. No es podia dir millor: la vida és un concert d'or i de ferralla. ¿És possible la reconciliació entre els déus i els homes, entre l'anhel inesgotable de l'ànima i l'existència, pesarosa i feixuga, de les criatures terrenals? ¿Com acoblar les deixalles dels somnis perduts i els límits, tothora ominosos, d'una realitat que ens parla des de l'estigma d'un dolor sense mesura?

Aquest doble encuny impulsa del primer al darrer vers el llibre d’Àlvarez Roig. Mite i realitat ens arriben, estrafets, des de les teogonies d’Hesíode, les metamorfosis d’Ovidi o els fragments d’Heràclit, per tal d’arribar, tot passant per la paraula de Goethe o Hölderlin, a mestres de la poesia contemporània com Ferrater, Margarit, Marçal o Parcerisas. Es tracta d’un trajecte que fon tradició i modernitat, i en què l’important sempre acaba sent la concepció enaltida de la paraula com a subjecte fundador del sentit més pregon de l’existència humana. A Cosmogonia terrenal tot es mou impulsat per l’amor, el desig de creació i la paraula: de la paraula com a pilar fundador de l’origen del món i de les coses. Per a la nostra poeta, el pas del temps, la caducitat de la vida, la mort i el més enllà, els lligams entre destí i necessitat, o la càrrega, en fi, de responsabilitat i de culpa, tot troba la seva rèplica en els déus del mite i de les cosmogonies clàssiques gregues. Els sentiments humans caminen vinculats al moviment dels astres. I, com volia Verlaine, la mecànica sentimental s’associa a claus musicals, harmonies i contrapunts que ens duen a sinestèsies constants dins l’àmbit del sensori.

A Cosmogonia terrenal el món visible ens remet al món invisible mitjançant un sistema de correspondències que abraça filosofia, literatura, mite i religió. No hi ha realitat completa sense el sentit interior que li dona forma. El que veiem apunta només a la meitat de la nostra existència. La poesia fa possible que es posi en marxa l’altra meitat, la de l’esperit i el sentit interior, la del somni i la imaginació visionària que ens retrotreu a l’origen sagrat de l’univers. Cristina Àlvarez Roig, poeta de ferma convicció simbolista, ens retorna així al sentit arcà de l’existència. I ho fa segons la divisa de Mallarmé: tot allò que és sagrat, tot el que roman sagrat, ha d’estar colpit pel misteri.

Els poemes de Cosmogonia terrenal flueixen talment simfonies de llum i de color, de músiques on ressona la flauta pànica de Mallarmé o el violí de Verlaine. Sàvia en el domini del sonet o el poema arbrat en l’alexandrí i el decasíl·lab, en un to majestuós i ple de cadències, la poesia de Cristina Àlvarez Roig no amaga en cap moment la seva filiació clàssica, apol·línia. Però, com dèiem abans, en aquest referent cultural simbolista mai no s’obliden les ferides de la memòria personal, la qual cosa salva l’autora de la temptació parnassiana. Les sis seccions del llibre en són una prova fefaent. En elles, al costat dels mites fundacionals hel·lenístics i de les cosmogonies vinculades als elements primordials (aire, terra, foc i aigua), al costat dels reclams de la llum i de la música, sentim, omnipresents, la nafra de la maternitat frustrada o l’amenaça familiar de la parca. Tot i això, la vida, encarnada en l’amor, triomfa arrelada a la paraula. D’aquesta manera, com l’autora escriu a la darrera secció del llibre, intitulada significativament Metapoesia, la bellesa i la llum es postulen “fins a reinventar un món en nom de la poesia”. Al costat d’Oasi privat (2014) i Cerimònia del te (2019), Cosmogonia terrenal consolida, com apunta Carles Duarte, la trajectòria poètica de l’autora. Heus aquí una poeta a tenir en compte: Cristina Àlvarez Roig.