DIS_SUPLEMENT
Confesso que he mentit
Josep Grau
Redactor en cap i crític musical de Segre
Avui és pràcticament impossible trobar una crítica que ho sigui de veritat als suplements dels principals diaris del país
The New York Times va revolucionar fa uns anys la crítica gastronòmica en encarregar-la a periodistes que no tenien cap formació en la matèria. Allò va ser una astracanada. Del crític honest i independent –ara dissimularem una mica i farem veure que això existeix–, el lector n'espera alguna cosa més que les impressions de qualsevol aficionat en un bloc. Però aquell disbarat tenia la seva raó de ser. El millor diari del món va prendre la insòlita decisió perquè estava fart de corrupcions i fraus: la crítica gastronòmica s'havia convertit en un intercanvi de favors obscè. Potser el problema és que només es pot ser crític fins als 35 anys. Passada aquesta edat tens una colla de relacions que et fan molt difícil escriure en llibertat. Se't plantegen problemes morals: si et carregues una obra d'un amic, perds l'amic; si l'elogies hipòcritament, estafes el lector, que és el teu principal patrimoni, i el del teu mitjà. Què és més important, la teva credibilitat o l'amistat? Per als que pensem que poques coses hi ha per sobre de l'amistat, el millor és no parlar de les obres dels amics. Això d'una banda. De l'altra, hi ha els interessos econòmics. Crítica o propaganda?, em pregunta el DiS. Sens dubte propaganda, si fem cas del que publiquen els suplements culturals dels principals diaris de l'Estat. Mera publicitat editorial.
Ignacio Echevarría va ser durant dècades un dels principals crítics de narrativa en un d’aquests suplements i el van fer fora perquè va fer una ressenya ferotge d’una obra de Bernardo Atxaga, que era una de les grans apostes d’Alfaguara, que en aquell moment pertanyia al mateix grup que el diari. Echevarría hi publicava des del 1990 i el primer encàrrec que li van fer va ser ressenyar l’obra guanyadora o la finalista del premi Planeta, que s’acabava de concedir. Li van dir que escollís. L’alternativa produïa pànic. Antonio Gala o Fernando Sánchez Dragó. Susto o muerte. Va escollir el llibre de Gala i el va destrossar. Gala era llavors la gran patum del suplement dominical del diari, l’equivalent al que avui és Javier Marías (en aquests moments no hi ha ni una sola persona que no sàpiga de quin diari parlo, però tot i així seguiré sense citar-lo). Abans de publicar la crítica, el director del diari va reunir les seves persones de confiança per decidir si la treien o no. S’ha de tenir en compte que les persones que dirigien el diari en aquells moments tenien 30 anys menys que avui –la majoria són les mateixes–. Com que tothom sap de quin diari parlo, tothom sap quines persones són. Ningú fa el mateix als 30 anys o als 50. Eren uns temps en què Ferlosio s’atrevia a parlar de la “cara de gatazo castrado y satisfecho” de Felipe González. En aquell context de valents, van decidir publicar la crítica del llibre de Gala. Anys després, la del llibre d’Atxaga probablement es va colar. Es va publicar, sí, però va ser l’última que va escriure Echevarría en aquest diari. És fàcil imaginar com es van enfadar Atxaga i Gala. Perquè ens en fem una idea, pensem que Gala publicava una columna diària en un altre diari i un dia va sortir repetida. El diari només va rebre una trucada d’un lector queixant-se. La de Gala. Els temps canvien, quasi sempre per a bé.
Però no canvien gaire. L’altre dia Jordi Amat publicava una crítica de la novel·la El imperio del dolor, de Patrick Radden Keefe (Reservoir Books, 2021), en el mateix suplement cultural que va despatxar Echevarría. La novel·la és una ficció sobre les pràctiques mafioses de les farmacèutiques en què s’incorporen noms reals i hi juga un paper determinant la imperial Pfizer, un petit detall que Amat no cita. Per covardia? No quadra quan parlem de l’autor del demolidor llibre sobre l’impresentable Alfons Quintà (un llibre que hauria tingut més valor, sigui dit de passada, si l’hagués publicat abans que aquest personatge sinistre hagués assassinat la seva dona i s’hagués suïcidat). Per precaució? Això ja quadra més. Diguem que probablement Amat s’ha autocensurat perquè no li interessa que li tanquin les portes al suplement cultural del diari més important del país (aquesta última paraula és una altra pista per si encara queda algun despistat). Algú podria preguntar quina influència pot tenir una farmacèutica en el que publica un suplement cultural, però em temo que per contestar aquesta pregunta haurem d’esperar que els polítics i els mitjans de comunicació cedeixin el pas a la veritat.
En aquest mateix suplement i en quasi tots els altres han aparegut crítiques invariablement elogioses, quan no ditiràmbiques, de l’últim llibre de poesia que he llegit: Viaje de invierno, de Miguel d’Ors (Renacimiento, 2021). Res a dir: D’Ors és un dels grans noms de la poesia espanyola contemporània. N’hi ha molt pocs que dominin l’ofici com ell i és fidel al consell de Lope de Vega: “Oscuro el borrador y el verso claro.” Però el gran poeta que és D’Ors desafina quan deixa que la seva ideologia conservadora, per dir-ho suaument, travessi els seus versos. Stendhal deia que la política és en la literatura el que un tret de pistola en un concert, i a D’Ors a vegades li agrada entrar als concerts disparant trets. En el poema Tres deseos ens explica les tres coses que li agradaria veure abans de morir. La primera és un quadre de Vermeer; la segona, “la luna límpida y alta/ derramando su fulgor”, i la tercera “Rodríguez Zapatero/ con un mono de color/ naranja guantanamero”. Humor patètic? Diguem que també Homer dormita. Però ja és curiós que tots els suplements culturals mirin a una altra banda en el moment en què Miguel d’Ors entra en un concert disparant trets a l’aire, i ja té mèrit que una escena així passi desapercebuda.
Evidentment no passa desapercebuda per a ningú. Per què, llavors, no surt en cap ressenya? Per què no expliquen que D’Ors és un poeta magistral, però també Homer dormita? En tots els casos per propaganda editorial, i en alguns, a més, per amistat. Aquesta última raó també ha fet que jo algunes vegades no hagi dit tota la veritat, la qual cosa és una manera de mentir. Són coses que passen quan l’amistat és per a tu un dels primers valors a la vida juntament amb l’amor i l’alegria. Però no és excusa. He mentit i no hauria hagut de fer-ho. A veure si aquesta autocrítica serveix perquè a partir d’ara només digui sempre (tota) la veritat. És el màxim a què podem aspirar els crítics mortals, sabedors que només els immortals –Clarín, Borges, Steiner– són capaços de dir alguna cosa més veritable que la simple veritat.
