L'art cinematogràfic i el seu doble

No descobrirem res de nou tot recordant que el cinema és art i indústria. Tanmateix, és freqüent que en valorar, des de la talaia capriciosa del gust, qualsevol obra fílmica, acostumem a oblidar aquesta personalitat doble. Una involuntària distracció que tendeix a privilegiar la seva pretesa puresa artística (diletant, etèria i ociosa) per sobre de la naturalesa econòmica (materialista, pragmàtica i diligent).

Des d'aquest molt lloable afany en favor de l'art, només cal una empenteta per a formular la suposada relació proporcional inversa entre la vàlua creativa de les obres i la seva comercialitat. Aquesta simple equació passa per alt que l'edificació d'un film és una empresa col·lectiva i tecnològica que no res té a veure amb aquell acte solitari, silenciós i meditatiu de l'artista plàstic en el seu estudi o del poeta davant el full blanc (caricatures sobre les quals podríem debatre en una altra ocasió). L'esforç econòmic que cal esmerçar per a pagar els sous dels que s'hi escarrassen fent una pel·lícula, el lloguer de la maquinària o el procés de postproducció, determina l'existència de l'obra mateixa.

És ben legítim, doncs, que qui ha compromès els calerons vulgui recollir un retorn, constatable en quantitats monetàries recaptades, encara que això ho jutgem amb displicència com a mundanal i molt per sota de l'interès que susciten les consecucions artístiques de l'artefacte fílmic. Moltes, per no dir totes, les pel·lícules que hem encastellat en l'altar de les obres mestres, hi són perquè van existir abans com a objectiu econòmic viable que com a projecte creatiu incontestable. I sostindríem que aquesta afirmació no és aplicable només al cinema, sinó a totes les arts, ja que els seus heterogenis processos de producció estan sotmesos, d'una forma altra, a les tensions que fructifiquen entre creadors i comitents.

Davant d’aquest indissociable doble tarannà del cinema, artístic i econòmic, caldria que una crítica ponderada avalués les obres sense apriorismes, entenent que la seva comercialitat no juga en contra d’una creativitat exitosa, ni a l’inrevés. Ambdues coexisteixen en grau complex sense una predefinida relació directa. Constatar el meritori percentatge que li pertoca a cadascuna en aquesta sana simbiosi, constituiria una de les fites del comentarista savi.

Ho il·lustrarem amb un parell d’exemples de producció recent. Un dels darrers llargmetratges d’animació produïts pel celebrat tàndem Disney-Pixar, Soul (2020, Pete Docter i Kemp Powers), fou llençat amb una estratègia comercial bastant barroera. Estrenat el dia de Nadal, recalà a Disney+, sense passar per les sales, en la modalitat de vídeo sota demanda.

A ningú se li escapa que, tractant-se d’un film que afronta amb optimisme el tema de la mort i en el context de la pandèmia, la maniobra en qüestió no es podia qualificar més que d’oportunista. L’operació era clara: en una època de confinaments i tancament de cinemes, calia fer visible aquest nou canal d’exhibició, després d’un intent previ molt poc satisfactori amb Mulan (2020, Niki Caro). No gosaríem, però, sostenir que això hagi invalidat les qualitats artístiques molt remarcables de Soul, que han de ser valorades en la seva justa mesura, sense oblidar la dependència d’una tàctica econòmica.

Tot plegat, vàlua creativa i oportunisme comercial, contribueix a informar-nos sobre les llums i ombres de la pel·lícula.En un extrem oposat se situaria l’agosarat film Liberté (2019, Albert Serra), vinculat, a més, a la instal·lació Personalien que es va veure al MNCARS de Madrid. A aquest treball de l’enfant terrible d’un cinema català ben experimental i cosmopolita, no se li pot retreure cap sospita de comercialitat. El creador, que viu de la seva feina, ha d’admetre la subvenció d’un reguitzell d’institucions artístiques i televisives per tal de nodrir el film i, com és ben lògic, la seva pròpia subsistència.

Tot i la independència que li atorga el respecte dels promotors pel seu criteri artístic, l’artista no ha fet intel·ligible qui eren els protagonistes d’aquest no-relat, els llibertins del XVIII, ni el sentit de revisitar-los. L’arriscada mirada de l’autor sobre el tema no s’ha sobreposat a la del pornògraf, aspecte determinant de la fallida artística d’un film paït amb excitadora llibertat. Potser només quedi en ell una molt lliure provocació en contrast metalingüístic amb el seu propi títol.En ambdós obres, per tant, no existeix cap explicació de les seves virtuts o demèrits que pugui ser atribuïda a una predeterminada correlació (directa o inversa) entre les seves peculiaritats d’índole artística o pecuniària.

Al cap i la fi, potser sí que tot rau en una simple qüestió de magnituds quantificables, però que es dirimeix en el balanç comptable entre els havers creatius i els deures econòmics d’un art que és alhora –pèrfid oxímoron etimològic!– oci i negoci.