La llengua del llop

La poesia de Rodolfo Häsler (Santiago de Cuba, 1958) s'escriu amb la llengua del poeta errant. La mou el nomadisme sense fi, i el seu principi creatiu, omnipresent, no és altre que el viatge. Cada poema de Lengua de lobo, el seu últim llibre (XII Premio internacional de Poesía Claudio Rodríguez) ho testimonia a bastament.

La fita, darrer lliurament en una trajectòria que es remunta a Poemas de arena (1982), no enganya: es tracta de reconstruir la memòria personal costi el que costi, capbussant-se si cal, des d'un ara i un avui de vegades ple de ferides, en les aigües més llunyanes de la infància. Amb un vers eminentment narratiu, però ple de fractures discursives i d’imatges fulgurants, solars quasi sempre, el poeta Rodolfo Häsler ens endinsa en un laberint presidit per la intensitat i el suggeriment constants. Cada espai i cada temps del llibre bateguen moguts per la recerca de la identitat.

En aquest monumental bulevard de passos perduts, la memòria retorna a la manera d’un calidoscopi saturat de ciutats i itineraris exòtics. Però que no s’enganyi el lector. Aquí no hi ha cap fotografia fixa, sinó ben al contrari: l’essencial en la poesia de Häsler és l’espai en moviment, l’efervescència d’una vida curulla d’olors i de colors, de plaers tàctils i d’harmonies sonores on ressonen els secrets més amagats de les fondàries de l’esperit i la música de l’ànima.

Passat i present conflueixen en l’instant únic del poema, en la llengua del llop-poeta i el seu vagareig inacabable. A Lengua de lobo, llibre com dèiem en moviment perpetu, només una cosa roman invariable: la bellesa i el poder de la creació a través de la paraula. En això, no hi ha cap mena de dubte que el món personal i familiar de Häsler –cubà de naixement, suís i català d’adopció, fill de pintor Rudolf Häsler, i fill també, en fi, del món tot– hi juga un paper decisiu; com hi juga un paper nuclear la mirada universal de l’art i la cultura, que lamina de principi a fi tota la seva poesia.

Com van fer palès Baudelaire o Antonio Machado, Lezama Lima o Borges, Ungaretti o Vinyoli, Pizarnik o Blanca Varela, Hilde Domin o Erika Burkart, no hi ha poesia sense pensament. Cada lloc, cada ciutat (l’Havana, Sarajevo, Port-au-Prince, Colònia, Trieste, Rijeka, Beirut, Al-Oued, Aarau, Barcelona, Zuric...) de Lengua de Lobo, és un motiu de transformació i de vida. En aquest sentit, no s’enganyarà qui vegi en aquest vagareig incessant la figura del flâneur que fa del seu caminar una descoberta permanent.

Per al flâneur, com és ben sabut, vagar sense fita aparent és en realitat explorar, aprofundir sota la pell de la gran ciutat moderna. No importa la ciutat, sinó el laberint que amaga. Per això la flanerie no deixa mai de ser una forma de relacionar-se i d’entendre tot allò “altre”, de penetrar, en definitiva, com ho fa Häsler, en l’ànima del món i en nosaltres mateixos.

A Lengua de Lobo, doncs, cada poema és una pedra susceptible de ser transformada alquímicament en l’or de la poesia. El poeta camina de l’aparença a la realitat més fonda de les coses. Tot fulgeix en la contemplació del poeta flâneur: la terrassa del cafè Odeon de Zuric, amb Zweig rediviu, o la del Walter de Trieste, on encara ressona la veu del poeta Umberto Saba recitant els seus poemes amb veu alta i sonora; les baranes blanques de l’hotel Oloffson de Port-au-Prince recollint els records familiars; una caixa de bombons suïssos Läderach transformada en una festa on senyoregen els colors del cantó del Ticino o els versos de Rilke.

La poesia passa a habitar qualsevol racó de l’existència, de les sèquies del Palmeral de Gardhaia als autobusos de Gaza, ciutat que és pura crepitació de cendres, “zarza de oro cubierta de polvo” o “muro donde incrustar / el beso insoportable de la infamia”; o, en fi, l’aura d’una multitud que ens recorda les flors de Redon o la lírica del genial poeta nicaragüenc Carlos Martínez Rivas, el cantor d’Insurrección solitaria, etc., etc. Inoblidable recorregut vital, el de Rodolfo Häsler. En ell, com la mateixa vida, ho sabem, “el instante dura lo que una crisálida / envuelta en seda”; en ell, també, el poeta sap però que la paraula és “el hilo de oro / del que hay que tirar, ovillar”, perquè no es trenqui el canemàs de l’art i la bellesa.