No sempre s'ha de ser sublim

Em pregunta el DiS si la popularització de l'art comporta una pèrdua de qualitat i suposo que s'imagina que diré que sí, però dic que no. Rotundament no. Aquesta idea és un prejudici. Charlie Watts no sabia tocar la bateria, però ell i els Rolling van crear un so nou d'altíssima qualitat. Que són quatre acords que sempre es repeteixen? Sí, però funcionen. És rock perfecte. Pau Donés cantava malament, però ho feia com tu i com jo. Jo no puc cantar com Sting. És molt personal. Sempre canta en aguts. La Flaca l'he cantat mil vegades a la dutxa. Té qualitat perquè funciona. Com Agua. Com Depende. Que sempre és la mateixa cançó? També Vivaldi fa sempre el mateix concert. Però quina cançó! I quin concert! Michael Jackson té una altíssima qualitat. Se li anava la pinça, però és molt bo. T'agradarà més o menys, però això no importa a ningú. El que importa és que té qualitat. Moltes melodies dels Beatles (no totes) també. Hi ha un abans i un després de Deep Purple en el hard rock. Cohen i Reed i Waits no canten. Parlen. Tenen registres de tercera menor. Però les seves veus són belles (per fosques, per monòtones, per aspres) i funcionen. Tenen personalitat. Cohen i Reed i Waits són artistes, i qui no ho vegui és un pedant, o un elitista, o un estúpid, o les tres coses a la vegada –solen anar juntes–. Chiquito de la Calzada era un palmero fantàstic. Palmero de Tomatito i altres artistes del flamenc, i quan anaven de bolos els contava acudits i els feia petar de riure, i jo quan el veig em peto de riure. Un humorista ha de fer riure i Chiquito en fa. Té qualitat? Sí, perquè la profunditat –reconec esportivament que aquesta no és la millor virtut de Chiquito– no és un requisit indispensable. Frank Zappa estava com una cabra, però el que feia era molt bo. The Police és una màquina de qualitat. És un producte comercial que fa cançons perfectes. Després Sting ha fet coses de més nivell, sí, però The Police és fantàstic. El que diu el màrqueting de tota aquesta gent –menys de Chiquito–, que si són els millors del món i altres bestieses, és mentida, però són grans artistes. Rosalía canta meravellosament bé flamenc. No és Poveda ni Mayte Martín, i ja no diguem Camarón, però fa un gran flamenc i l'ha fusionat molt bé amb la música urbana, igual que Ojos de Brujo fa 20 anys i Pata Negra fa quatre dècades. Quan fa reggaeton és espantosa perquè el reggaeton és espantós, però ha creat una estètica esplèndida, com va fer en el seu moment Madonna. A mi no m'agrada, però això no importa a ningú. Tampoc m'agradaria anar al Celler de Can Roca perquè el dinar se'm posaria travesser després de pagar 200 euros, i quan ens diguessin, a mi i al doctor House, que allò que hem menjat és creació pura, com una novel·la de Tolstoi, contestaríem que ok, però l'endemà la novel·la de Tolstoi no és una merda.

El gran problema és qualificar la qualitat. Se m’acut que només hi ha un barem. L’art és bo quan arriba. Això vol dir que s’ha d’entendre? No necessàriament. Hi ha art contemporani que només impacta, i amb això n’hi ha prou. A vegades l’artista vol que l’obra s’entengui i la societat no està preparada, que és el que li va passar a la Santíssima Trinitat. Parlo de Bach, Mozart i Beethoven, no de Cruyff, Guardiola i Xavi. Els seus contemporanis deien que eren massa profunds (segueixo parlant de Bach, Mozart i Beethoven). És una coartada que han utilitzat molts cantamanyanes de l’art contemporani, i per això és aconsellable que les obres procurin ser clares.

Baudelaire quasi sempre tenia raó, però no sempre. Deia que hem d’aspirar “à être sublime sans interruption”. Doncs no. No sempre s’ha de ser sublim. Qui només canta en do de pit no sap cantar. El secret de la bellesa és la imperfecció amb encant. Víctor Botas té un poema en què descriu una estatueta de Venus del Museu Vaticà i conclou: “era molt bonica, la veritat. De tota manera, no estic segur de si n’hauria parlat aquí de no haver estat pels seus dits absents i el seu genoll trencat”. No sempre sumar suma. Un personatge de Monnier, Monsieur de Prudhomme, diu en veure per primera vegada el mar: “tanta quantitat d’agua frega el ridícul”. Quan la música és gran per ella mateixa, es fa malbé en ser interpretada a l’ample. El gegantisme victorià va voler homenatjar Händel amb dos mil veus al cor i cinc-cents músics a l’orquestra. Quan li van oferir a un afamat director fer-se càrrec d’aquell Messies hipertròfic es va excusar dient que aquella tarda estaria a molts quilòmetres de Londres per apreciar l’efecte de la música. Quan tot és cim, res no té relleu. El Posets ni es veu, al costat de l’Aneto. Montmaneu, al Baix Segre, hi regna imperial. Imagina’t com impactaria el Posets al costat de Montmaneu.

Des de fa cent anys s’ha creat música popular i de qualitat a partir, sobretot, de la fusió que es va donar a Amèrica entre la tradició europea, via colons, i l’africana, via esclaus. De la música celta irlandesa i l’africana en va sortir el jazz; de l’espanyola i l’africana, la cubana; de la portuguesa i l’africana, la brasilera; de la napolitana i l’africana, el tango. Aquesta és la millor cara de la música del segle XX, que arrossega també el pecat de l’hermetisme i la broma de l’avantguarda. La música popular i de qualitat quasi sempre és clara. La claredat és la cortesia del filòsof, deia Ortega. També ho hauria de ser del músic. Qualsevol esforç per aconseguir-la és poc, però aquest esforç no s’ha de notar. Nietzsche ens va fer veure que l’artista veritablement gran no necessita embrutar les aigües per aparentar profunditat. L’objectiu el va establir Lope de Vega: “oscuro el borrador y el verso claro”. El millor efecte de la música s’aconsegueix quan sorprèn l’oient en alguna cosa que creu que coneix molt bé. Bach sembla idear deliberadament una interpretació que soni malament en alguns passatges per a trompeta en situar les exigències de la música fora de l’abast del trompetista. Difícilment hauria pogut concebre intervals més estranys i notes més salvatgement inestables. Do sostinguts, Si bemolls, Sol sostinguts i Mi bemolls que, o bé no existeixen en la trompeta natural, o bé emergeixen dolorosament desafinats. Bach no és un sàdic; és un savi conscient que la imperfecció és el cim. Però després d’aquests passatges, en flagrant contrast, construeix solos de gran facilitat i d’inefable bellesa integrats exclusivament per les notes diatòniques de la trompeta sense vàlvules, sense cap accident, igual que un avió lluent que emergeix d’un banc de núvols i passa a ser banyat per la pura llum del sol.

Oscuro el borrador y el verso claro.