Ser o no ser

Heus ací el dilema. El dilema de tot artista (que es preuï, esclar). I per preuar-se a si mateix, per valorar-se com a creador i treballar des de la certesa de l'honestedat, cal considerar els elements que sostenen el seu ofici.

Per poder arribar a tenir la possibilitat de treballar, d'exhibir allò que un és capaç de fer i de transmetre, de mostrar la pròpia capacitat d'inserir-se en el món i transformar-lo, millorar-lo, sotragar-lo –repte, al capdavall, de qualsevol artista; la indiferència en el receptor seria el seu pitjor malson–, per poder expressar-se, cal bregar amb tots els elements que li donaran la possibilitat d'encetar una carrera, mantenir-la i projectar-la, i viure'n, que és el somni també del creador. I és aquí on entra la cruïlla: fins a quin punt l'artista haurà de vendre's en el sentit dolent del terme? És a dir, quines línies vermelles està disposar a travessar, quins principis creatius (i morals) pot trepitjar, o matisar, o regenerar, en funció de les seves opcions de treballar i d'arribar a com més públic millor? Fins on podrà plegar-se a aquells que són, al final de l'obra, els seus clients, aquells que li permetran no haver d'abandonar allò que més es desitja, que és continuar creant? Són incògnites que, com l'artista sap, condicionaran del tot la qualitat de la seva obra, per la qual se'l jutja i per la qual se'l paga i se'l reconeix, màximes, aquestes dos últimes, íntrinsecament lligades als ulls de les masses. En aquest número del DiS, mirem de traçar aquestes fronteres i el que representa creuar-les, per bé o per mal.

Des de diversos punts de vista, com el del teatre, el cinema, la literatura i la música, veurem com el dilema de la qualitat, i de la diguem-ne corrupció de l’artista, ha assistit a exemples gloriosos però també nefastos. La història constitueix un llistat interminable d’aquests casaments i divorcis entre la fama i el talent, entre la glòria i la corrupció creativa, la massificació d’uns cànons que tendeixen a simplificar-se i l’anarquia incontrolable dels genis. Potser, al cap del carrer, tan sols puguin quedar aquells que s’han mantingut ferms al seu ofici, a la seva pròpia capacitat d’inventar i reinventar-se, de crear i recrear i no repetir-se o agenollar-se sota els vents fugaços de la conjuntura, i arriscar per assolir un prestigi que els resulti rendible  des de l’autenticitat. Un preu que pocs estan resolts a pagar de gust.?.