26 d'abril de 1922

Just avui, mentre llegiu aquestes ratlles, fa cinc dies que va ser el centenari, dia per dia, del naixement a Agramunt de Guillem Viladot. Aquell vint-i-sis d'abril de 1922 a cals apotecaris del municipi més important de la Ribera del Sió, segurament, estaven de continguda celebració per l'arribada d'un altre xiquet. Els farmacèutics, malgrat ser gent de recursos i tenir estudis i negoci dedicats a la salut de les persones, havien perdut tres fills abans de l'arribada del petit Guillem.

De fet, els aubats eren constants arreu. Dia sí dia també les campanes de les esglésies de tot arreu tocaven per fer saber que un altre angelet havia passat a formar part d'aquella cort celestial a la qual totes les famílies s'encomanaven. El Guillermo, que és com el van batejar, va tirar endavant i, malgrat alguns entrebancs de salut que va tenir al llarg de la infantesa, es va esquerar per convertir-se en una criatura inquieta i sensible; oberta als estímuls de la natura i dels sentiments; assedegada de novetats i sempre expectant a allò que molts altres menuts de la seua edat ni tan sols percebien.

Aquest xiquet, que dimarts passat hagués fet els cent anys, va fer parlar molt en vida perquè la seua inquietud el va portar a escriure i a experimentar no tan sols amb l’escriptura sinó també amb altres llenguatges que ell considerava derivats o millor dit paral·lels de l’art de la comunicació. Va somoure límits que semblaven, i segurament ho eren, de classe. Va provocar, de vegades, els seus contemporanis i en més d’una ocasió també els va escandalitzar.

Aquell “nen-noi-home” va deixar empremta en el “món” que l’envoltava i va basar tota la seua hiperactivitat creadora en una llibertat de llenguatges que el farien únic i irrepetible. Després de més de vint anys de la seua mort, Viladot ha tornat a saltar a la palestra informativa perquè, malgrat l’originalitat i el volum de tot el que va arribar a fer, no ha tingut un centenari d’aquells que es diuen oficials i que la Generalitat de Catalunya commemora cada any. I davant de la barrumbada popular que això ha comportat les institucions ho han conclòs amb un reconeixement que jo personalment considero menor.

Tan important era que la seua no fos una celebració de segona categoria? La resposta al meu entendre és clara i concisa. Sí, era rellevant perquè això ha passat perquè Viladot no és un producte cultural metropolità –recordem que literalment se’l va desmerèixer per estar lligat a un àmbit territorial concret–, i les institucions, davant la moguda espontània dels qui volíem celebrar-ho oficialment, van haver de fer un replantejament –que no reconsideració de la decisió presa– que frenés el desencís. Dit això també cal afegir que la decepció inicial, un cop païda i reconvertida en no sé ben bé quin altre sentiment, ha servit perquè tots els que pensem que el seu havia de ser un reconeixement de país continuem celebrant cada dia, si podem, l’efemèride.

Editors de les terres de Lleida i de fora publiquen obra inèdita, retrats del personatge i traduccions a l’anglès. La Universitat de Lleida, museus i arxius de tot Catalunya i altres institucions públiques i privades s’han sumat a la celebració i han programat exposicions i simposis. La premsa local i nacional s’ha fet i es continua fent ressò de la reivindicació del personatge i de tot el que va moure, mou i mourà.

Per tant, entre tots, festejarem com toca el naixement d’aquell xiquet que amb els anys es va convertir en un important intel·lectual que ha tingut el país al llarg de tot el segle XX.