Hi era prop i no el veia

Josep Vallverdú

escriptor

---

En la figura humana i creadora de Viladot conflueixen dos moviments per al retrat fiable: la visió del món des del laberint de la psique –això vol dir grans horitzons endins- i la concèntrica realitat d'un laboratori agramuntí, que palesament obria les portes, des de la infantesa, als sentits i al coneixement directe. Aquest constant laboratori d'Agramunt, la talaia del poble nadiu, seria preludi dels seus famosos obradors dels darrers temps i és precisament allò que el fa més universal. Els horitzons cap endins que va obrir-se amb lectures de psicologia, són producte de l'afany per racionalitzar i vestir de lògica la complexa realitat del creador i, per intentar-ho, posa en joc els seus personatges de novel·la, o els emissors de màximes dins els seus poemes.Amb un cert deix de frívol démodé que al pas dels anys li esqueia com una pell nova, cercava en aquell seu cervell afanyós de novetats tant com de veritats canviables, camins per recórrer.

D’una banda Agramunt era la llibertat, la ruralia plena de sentors molt vives, els amics, la seguretat de la casa sòlida, de la nodrida, i també pesant, família; d’altra banda una possibilitat de reflexió sobre la diversitat de les idees, perquè a l’interior de la família convivien formes d’una innegable rigidesa i amb tendència a l’atemoriment, producte de dogmes i encotillaments, i de l’altra innegables vectors de força disparats vers manifestacions més obertes, derivades de lectures i de l’exercici del raonament liberal. La tradició lletraferida venia de generacions enrere, i es materialitzava en vocació grafòmana, en la figura del pare, que tothora col·leccionà llibres, llegí enciclopèdies i revistes, escriví munió de col·laboracions a la premsa. La biblioteca de cal Viladot, abans que a la postguerra fos víctima de mutilacions per requises, sumava uns quants milers de volums.La suma de tantes circumstàncies i també d’una afinada capacitat d’observació i de crítica personal, feu esclatar la vocació d’escriptor de Guillem Viladot.

Quan les circumstàncies repressives contra la nostra cultura es feren prou aclaparadores, Viladot retroba el nervi de la llengua i el goig de la “resurrecció”. Guillem Viladot va ser qui era i sabé que ho era. (L’ocell,sempre l’ocell)

Amb un cert deix de frívol démodé que al pas dels anys li esqueia com una pell nova, cercava en aquell seu cervell afanyós de nonovetats tant com de veritats canviables, camins per recórrer. Molt assequible en l’exterior, confessava a uns quants, i només a mitges, les tempestes que entrellucava en la llunyania o el colpien de prop, com un llamp al turó d’Almenara.Volia i dolia compartir sentiments, l’havíem vist adolorit.

Canviava, però, davant el públic: esqueixava conceptes, filigranava llenguatges, estrafeia signes, capgirava xifres, per tal de mantenir-se erecte i sentimentalment estatuari.De fet, era una persona enquimerada per la comunicació: les moltes novel·les, textos curts, un bon grapat d’articles de premsa, la documentació que posseïa i havia assimilat sobre l’ànima humana i les fronteres de la psique, no l’havien convençut d’haver estès un pont entre ell i els humans, entre ell, radiador de missatges, i les formigues. Faltava el pont, o la passera fràgil, però lligam al capdavall. I va trobar-lo en els poemes visuals en primer lloc, tanmateix massa abstractes per al gran públic, en segon i definitiu pas en les realitzacions espacials a partir d’objectes de cada dia, de tota troballa raconera, de manta deixalla.

Això darrer li va fer guanyar poble, la forma més generosa del públic. És per aquesta darrera i generosa estesa de producció que definitivament s’enriquí d’atenció multitudinària, en un parèntesi temporal en què es palesava l’inici de la restricció de la lectura textual. Va avançar-se al món virtual a base de pedaços metàl·lics, d’invencions de rares màquines estàtiques, dels interrogants del filferro, l’opulenta taca del rovell, l’ull de vidre i l’ou de fusta per als sargits.

Per la indefinible caritat que se’n desprenia, ell se satisfeia moralment. No estava tan lluny aquest desplegament ofert als tres Pardals de la “reina folla” d’un dels seus llibres, del “vell i l’ocell”, de la “noia tancada” en un univers pobletà, del “fideu molt llarg” i les “sopes amb pa torrat”.Un creador és ferm, sòlid, quan ofereix visualitzacions i interioritzacions multiplicades. (Ell i els seus límits)