El crit del cel

Us heu parat a pensar mai si heu abandonat els vostres morts? Si us heu mudat deixant els nínxols dels vostres en una altra ciutat? Si heu escampat les cendres en un lloc on no hi tornareu mai? Aquest és un dels eixos principals de Quebrada, la darrera novel·la de l'argentina Mariana Travacio a l'editorial Las Afueras. “Dice que la tierra no se abandona. Que si uno se va, los muertos se quedan sin nombre, y se van confundiendo, porque ya nadie se les acerca a recordarles ni quiénes eran, ni qué decían, ni qué les gustaba”.

El Relicario ho repeteix constantment a la Lina. Fins i tot la Lina s'ho repeteix a ella mateixa un cop lluny de la terra sense cel. Es tracta d’una història orquestrada per dos relats paral·lels i connectats. La migració de la Lina amb el somni d’arribar al mar i de trobar el seu fill ens fa seguir-la arreu de les pàgines. Viurem el neguit del desarrelament, de l’abandó del que era casa i família, de la necessitat d’aigua i de canviar aquell cel sense núvols i aquella terra seca que l’ofega. Llegim la força, després de moltes súpliques, de la protagonista i la defensa, per fi, del que ella necessita i així l’acompanyarem en el seu allunyament de la Quebrada.

Amb unes descripcions minucioses, mil·limètriques, il·luminadores ens presenta els paisatges i els cels, protagonistes que s’uneixen a l’elenc de la Lina, el Relicario, el Tala, l’Octavia, els Loprete o el Rulfino. Un cel que parla i ens transporta del secà a l’excés d’aigua que farà embogir alguns dels personatges i al destí, fins i tot. “La lluvia llegó el primer día de abril, como todos los años.

Llegó con la persistencia de siempre: con esa porfía de caer del cielo con la misma fuerza cada día, sin cansarse, sin amainar, sin recrudecer. Más que lluvia, parece un llanto, como si el cielo necesitara desahogarse de sus penas y fueran muchas y tuviera que llover así, muy largo, hasta vaciarse.” Com si els colors que ens cobreixen allà dalt tinguessin veu, vot, crit i llàgrimes per intercanviar amb nosaltres. Moltes vegades la necessitat de canvi no significa un cent per cent d’èxit o de felicitat, i ja no hi ha volta enrere després de prendre decisions.

Sense voler ser més explícita amb l’argument, dir-vos que els protagonistes són ambiciosos, sempre darrere de la millora de les seves vides, però es creuen al seu camí la ràbia, el dolor, la bogeria, la família, l’herència i els morts. Morts que han de carregar, i no només de manera simbòlica, no! Les crítiques literàries diuen que és un western, que beu de Juan Rulfo (del qual l’editorial empra una fotografia per il·lustrar la portada), però el millor és que feu vosaltres aquest viatge, que camineu sota el sol i desitgeu l’aigua que busca la Lina, que experimenteu l’encanteri dels esdeveniments i que prengueu partit en la revenja. Que esbrineu el poder del llamp i, sobretot, de la convicció que els desitjos poden fer-se realitat. Vigileu què demaneu al cel, no sigui que us sorprengui.