SEGRE
DIS logo gran

DIS logo gran

Publicat per
Marta Planes CasesRedactora del digital

Creat:

Actualitzat:

Quan el teu home et diu que li fots fàstic, concretament que cada dia li fots més fàstic, cosa que implica no simplement que avui li fas fàstic sinó que demà n'hi faràs més, demà passat encara més i així fins a l'infinit i més enllà, és que hi ha algun problema. Normalment la cosa no sol venir així de cop, hi ha algun avís, per subtil que sigui, com alguna discussió d'aquelles en què s'escupen paraules amb la intenció de ferir, menystenir o cabrejar l'altre. Quan tu ni tan sols et rebel·les, sinó que penses que és normal, que li facis fàstic, el problema és doblement greu. No pas per ell, que tingui els fàstics que vulgui, sinó per tu. Una persona t'insulta, et menysté i tu t'hi resignes. I no una persona qualsevol, sinó la que se suposa que és, ja no diré la mitja taronja, perquè si parteixes una taronja ja no torna a encaixar, sinó un amic, un suport, un company de vida. Quan al cap d'uns quants anys de viure amb tu algú et diu que cada dia li fas més fàstic, és que realment ho has fet tot molt malament.

Hi ha la possibilitat, que no cal desestimar de bones a primeres, que a aquella persona li faci fàstic tot menys la seva pròpia persona. Distingeix al món dos tipus de persones: les que són com ell (ell) i la púrria, plebs o escorrialles, és a dir, la resta. Els que no li fan fàstic, és perquè no els coneix prou.

Tot i que aquesta última possibilitat podria ser correcta, no ho és si ell ho creu. Si ell diu que li fas fàstic, li’n fas i punt. Una altra cosa és que tu t’ho creguis o l’enviïs a la merda. Però que li fas fàstic, ha quedat clar. Fàstic és una paraula molt lletja. S’odia als iguals, s’odia als que s’ho mereixen. En el mot fàstic hi ha implícit un deix de menyspreu tan feridor.. un punt de paternalisme mal entès, de pobreta si ho sabessis el fàstic que em fas.

Quan dos persones es fan fàstic mútuament, perquè a mi algú a qui li faig fàstic, em fa fàstic a mi, el millor seria, com deia la Frozen, una de les persones a les qui veig més últimament, let it go. Suéltalo i ves tirant. Però quan aquesta idea porta paraules associades que em fan pànic com hipoteca o custòdia compartida. També, allà al fons, treuen el cap llibertat i autoestima, és clar, però amb llibertat i autoestima potser educaria millor la seva filla, però no li podria pagar l’escola.

Moltes parelles arriben a aquest punt, encara que no tothom té la sort de tenir un home sincer que t’ho digui a la cara i, per si no ho has captat, t’ho demostri periòdicament, amb la precisió d’un rellotge suís. N’hi ha que ho pensen i no ho saben, n’hi ha que ho pensen i no gosen dir-ho i n’hi ha que ho diuen com si diguessin passa’m la sal.

Potser algun dia de tot això en sortirà alguna cosa bona. No té pinta, però somiar és de les poques coses que encara són gratis. Almenys pel que fa als diners, perquè quan somies i et despertes, fa mal. No és ben bé gratis, doncs. Per tot s’ha de pagar un preu. El capitalisme aplicat a les emocions.

Si puc dormir tota la nit al costat d’algú que m’ha manifestat reiteradament el seu fàstic, no acabaré fent-me fàstic a mi mateixa? Me’n faig des de fa molts anys. Aquest és el problema. Sóc una persona fastigosa: desagradable, repugnant, repulsiva , horrible i nauseabunda són els primers sinònims. Encara he tingut sort, doncs, m’ha tocat l’epítet més suau de tots. Si cada dia li faig més fàstic, algun dia em convertiré en repugnant i després repulsiva i finalment nauseabunda? Funciona com una escala, el fàstic? Un esglaó cada dia? O és com el joc de taula, que segons l’atzar puges o baixes i tornes a la casella de sortida?

Sóc mentidera. Això a la gent li sol fer fàstic. Sobretot si hi convius. Ara bé, qui és més mentider, qui diu una mentida o qui calla una veritat? És igual, sóc una mentidera. Egoista, també fa fàstic. Covarda, garrepa, no gaire llarga per segons quines coses.. Una joia. Mostra és que no tinc amigues i les que tinc són circumstancials i molt bones persones que només veuen la meva cara bona: la que fa acudits quan tothom està trist o nerviós, la que fa la feina dels altres, la que troba solucions a tot. perquè amb una determinada gent sóc així mentre a d’altra li faig fàstic? No entenc res. Ja he dit que no sóc gaire llarga.

La que tot això pensa i escriu, ha viscut molts anys, sobretot els últims 8, sentint-se i, per tant, sent fastigosa. Cada vegada més enfonsada en el fang, només pots ser cada vegada més fastigosa. Com més t’emmerdes més fàstic fas, és la pura veritat. Però avui s’ha acabat. La fastigosa que tot això pensa i escriu acaba de clavar el ganivet de tallar pernil al cor del seu home, al qui ja no li fa fàstic res. Encara com l’ha encertat, el cor, tan maldestra com és. Encara com ha sabut trobar el ganivet adequat. Fastigosa com és, ha esperat que ell dormís per fotre-li, sabent que emmerdaria tot el llit, però que tenia moltes més possibilitats. Fastigosa i traïdora. Potser un advocat hauria estat una solució més ponderada. Advocat, divorci, custòdia compartida, fàstic compartit. Durant tota la vida. Paperassa, retrets, regatejar pel cotxe, per la casa, els fills. El ganivet és més molt més pràctic en aquest sentit. Tot i que passa factura.

La fastigosa, ara, trucarà al 112 i dirà el que ha fet. Abans, però, s’atansarà al llit de la seva filla, que dorm com si no hagués passat res i l’ensumarà. Li farà un petó fluixet a la galta. Li demanarà perdó perquè li ha pres el pare, però li explica que no podia més. Que ha triat la pitjor solució, com sempre. Que una cosa que neix esguerrada no es pot arreglar. Que per això ha deixat escrit al seu testament que vol que la criïn els padrins, que ho faran millor o pitjor, però almenys de moment no es fan fàstic l’un a l’altre. Truca al 112 i es pren un pot de somnífers. I fins i tot mentre s’està morint, no aconsegueix treure’s del cap que és una covarda fastigosa.

tracking