DIS_SUPLEMENT
Joan Oró, de Lleida a l'univers
Dr. Salvador J. Ribas
director del Parc Astronòmic del Montsec
Finalment, i després de molts esforços des de molts sectors i institucions, aquest any 2023 podrem celebrar el centenari del naixement de Joan Oró amb l'oficialitat que es mereix gràcies a la designació d'enguany com a Any Joan Oró. Escriure o parlar de Joan Oró i estar vinculat directament en un dels seus estimats projectes és un privilegi que tenim molt poques persones, i poder escriure aquestes línies sobre aquest referent de la ciència catalana és un immens plaer.
Als astrofísics sempre ens agrada dir que quan mirem als objectes del cel estem mirant al passat, ja que veiem els objectes tal com eren en el moment que la llum que rebem va sortir d’ells. Per tant, l’astrofísica és una mena de viatge en el temps en què els telescopis són les nostres màquines.
I mirant el passat no puc evitar parlar de com vaig conèixer personalment el Dr. Joan Oró, i no va ser pas en un àmbit acadèmic. Ens remuntem a la primavera de l’any 1997, si la memòria no em falla, quan jo feia primer de Física, i el Dr.
Oró i tota la seva promoció de la Universitat de Barcelona celebraven el seu dinar de promoció anual. Segons sembla, es trobaven quasi cada any i un d’ells organitzava la trobada-dinar. Aquell cop la trobada es va realitzar a l’escola on jo havia estudiat a Barcelona, ja que a un professor jubilat del centre li tocava organitzar-ho.
Aquest petit contacte amb Joan Oró ja em va servir, a mi i a altres persones que el vam conèixer aquell dia, per veure molt de la seva personalitat. Es tractava d’una persona que brillava, les seves paraules aconseguien atreure l’atenció d’aquells qui l’escoltaven fos de la temàtica que fos que estigués parlant. En certa manera el definiria com una persona “seductora”, en el sentit que el seu coneixement i la seva manera d’explicar captivava l’entorn.Si ens traslladem a la tardor del 2002 als afores d’Àger, veuríem un Joan Oró cofoi per la col·locació de la primera pedra del que avui coneixem com a Parc Astronòmic del Montsec, un dels seus darrers grans projectes.
Aquell dia tota la jovenalla que estàvem començant tesi doctoral a la Universitat de Barcelona vam pujar cap a Àger per viure el moment històric i, en el meu cas particular, qui m’havia de dir que acabaria essent el director d’aquell equipament sis més anys tard en la recta final que conduïa a la inauguració i de la qual ja es compleixen més de catorze anys i uns 400.000 visitants que n’han pogut gaudir.Però com arriba Joan Oró al projecte Parc Astronòmic? En certa manera, aquesta pregunta té la mateixa resposta que la tòpica pregunta de la seva biografia, de com un fill de forners arriba a ser un referent als millors centres dels Estats Units i del món. La resposta, al meu parer, és l’afany de conèixer i de vèncer els impossibles. Si no, com s’explica que un jove llicenciat en química emigrés als anys 50 cap als Estats Units a fer el doctorat, era clarament un pioner, i allí s’especialitzés en àmbits bioquímics fins a arribar al seu gran èxit de la síntesi de l’adenina, una de les 5 bases que formen part de l’ADN i l’ARN, contenidors de la informació genètica dels éssers vius.És en aquest punt que Joan Oró entra en contacte amb l’astronomia degut a l’estudi de compostos orgànics existents en sediments terrestres, en meteorits i mostres de la Lluna.
D’aquests estudis en treu les seves conclusions, que el porten a ser un dels precursors de la teoria de la panspèrmia, que considera que les molècules bàsiques per la vida podien arribar a la Terra de l’espai en impactes de cometes. A partir dels anys 60 va començar a treballar per l’agència espacial americana, la NASA. En particular va participar en el projecte Apollo, que va tenir com a fet culminant l’arribada de l’home a la Lluna.
Joan Oró va ser un dels científics que van participar en l’anàlisi de les roques i mostres del material procedent de la Lluna. També va treballar en el desenvolupament d’instruments per la missió Viking de la NASA dedicada al planeta Mart.Després de tota una carrera professional forjada als Estats Units, Joan Oró es jubila i retorna a Catalunya, però en lloc d’allunyar-se de la ciència el que fa és implicar-se en la difusió del coneixement científic i des de la seva Fundació promou jornades, xerrades i accions diverses per difondre el coneixement científic especialment en temes de vida i espai. En aquest marc de la seva Fundació és quan Joan Oró esdevé la persona determinant per tal que és pogués dur a terme el projecte d’uns equipaments astronòmics a la serra del Montsec, que amb estudis fets a principis del segle XXI es mostrava com el millor lloc de Catalunya.Al cim del Montsec amb un equipament dedicat a la recerca, l’Observatori del Montsec gestionat per l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i que conté el Telescopi Joan Oró, el més gran de Catalunya.
A la vall, hi trobem el Parc Astronòmic del Montsec, gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, on dia rere dia acompanyem en la descoberta de l’Univers els nostres visitants de totes les edats, i treballem per investigar i preservar aquest cel fosc del Montsec que va captivar Joan Oró.
