La bretxa digital dels que no tenen bretxa digital

Pot patir algú el ja desgastat concepte de la bretxa digital si mai ha tocat res que sigui, ni s’aproximi, a res que sigui digital? Sí, clar. La resposta pot ser evident. El món no deixa de girar, la societat avança i la invenció d’una start-up a Hong Kong pot fer tancar una botiga de queviures al cor de l’Urgell. Serveixi per il·lustrar la també desgastada metàfora de congrés d’autoajuda de la papallona que voleia en algun racó de món i que provoca tempestes a no sé on.

La bretxa digital dels que no han tocat mai res digital existeix. I té nom. El nom de la nostra tieta, del cunyat i del consogre, els que s’han resistit a deixar de banda, per exemple, els seus telèfons de tapa, perquè duren més i no cal carregar-los, o pel que sigui. Viuen tots ells en la nostra societat, potser tant o més feliços que nosaltres, els que ens hem digitalitzat, els que vivim en un dels extrems d’aquest eix pervers nosaltres-ells de la digitalització. Parlava de la tieta i del consogre. O de qui sigui que no vulgui seguir el ritme dels esdeveniments de la tecnologia. Els que no es compraran mai unes ulleres per entrar al metavers, que prefereixen llegir un llibre al vespre perquè l’alternativa a veure Reels a Instagram ni existeix en el seu imaginari, o que la paraula Aliexpress els sona a conte ràpid de cova i lladre.

A aquests, la seva caixa o banc de referència els ha tancat l’oficina que tenien al seu poble. On anaven cada tres dies a actualitzar a la finestreta de torn la llibreta d’estalvi. Perquè els seus diners són sagrats, com els nostres, i volem saber. Els l’han tancat perquè els beneficis dels bancs i caixes haurien de ser un 3 per cent més elevats que els de l’any anterior, que no és el mateix tenir beneficis de 15.000 milions que tenir-ne de 15.500, i perquè el lloguer d’una oficina mínima a un poble de 250 habitants a les Garrigues ja no era assumible. Igual que el salari del pobre treballador que ha d’atendre aquests outsiders de la modernitat. En definitiva, atendre els seus clients. Els bancs que abans es barallaven per tenir el millor aparador del poble, la millor cantonada al carrer principal, ara hi col·loquen cartells que avisen dels horaris d’atenció de l’oficina principal, situada ara a la capital de la comarca. Per atendre més bé i ser més sostenibles, diuen amb sorna. El que no té res de sostenible són els deu o vint-i-cinc minuts del motoret dièsel del tiet fins a la capital.

I tot això, per què? L’excusa –perquè sempre hi ha alguna excusa– és que ara ho hem de fer tot amb el mòbil, de manera que vostè, tieta, consogre, cunyat viudo allunyat dels zeros i uns, haurien de llegir els seus estalvis i pensió en una aplicació al mòbil que s’ha d’obrir utilitzant l’empremta dactilar i amb una altra aplicació de confirmació en la qual han de posar un codi que els arribarà per SMS. Aquesta. Aquesta és la bretxa digital dels que no tenen bretxa digital.

Però això no era, precisament, la bretxa digital? Podria pensar ara vostè, lector. I jo li dic que no, que la bretxa digital només l’ha patit aquell que sap que l’ha patit. Hi ha gent que, directament, no n’ha volgut saber res. I que ara es troba amb les conseqüències d’un món que ja comença a pesar massa.

Parlava abans de la botiga que tanca al cor de l’Urgell perquè uns joves disruptius i trencadors, amb les mínimes pretensions que les de fer-se multimilionaris, han inventat una start-up a Hong Kong que s’ha fet global i que ajuda – quina mala llet això de pretendre ajudar des de Hong Kong un poble de l’Urgell– que, amb un parell de clics, una central reparteixi amb dron coses cada dos dies a les portes de la gent. La gent ho assumeix, deixa de comprar a la botiga de queviures del poble i aquesta acaba tancant.

La cançó que cada dia flaira l’aire de les petites poblacions de les comarques de Lleida, com un tel de boira del capitalisme i l’absurd a punt de caure inexorablement a sobre dels nostres caps en forma de notícia a l’ebando que, a partir de la setmana que ve, cala Montse tancarà. I sumarà una altra víctima d’aquesta bretxa, que potser ja no és digital, sinó social, humana o econòmica