No ets l'única

Marta Planes

---

Plou i l'aigua s'ho emporta tot però mai s'endurà la vergonya ni la por ni la ràbia ni el mal. Plou i és fosc i tinc fred però no em moc. Perquè fins que no decideixi aixecar-me, no hauré de pensar on vaig.

I fins que no arribi a algun lloc, no hauré d'explicar res a ningú. L’esclafit d’un contenidor buidant-se dins del camió de les escombraries em torna de cop a la realitat, com si a mi també m’acabessin d’abocar aquí sobre la gespa. Sense rellotge ni mòbil, no sé quina hora és, però una feble llum ataronjada comença a pintar els trossos d’horitzó que puc veure per entre els edificis.

He de marxar, no vull que em vegin així, un embalum arraulit sota un arbre amb la roba bruta i mullada i la cara plena de mocs, quan la gent surti a passejar, a fer esport, a jugar. Però continuo quieta. Soc un arbre amb l’escorça marcada amb un ganivet, un fanal que ha recollit el pixum de mil gossos, un banc brut de closques de pipa trepitjades.

M’han violat. La paraula em ressona dins del cap, el cervell la repeteix fluixet perquè me’n faci a la idea. Violar.

Tres consonants, tres vocals, totes diferents. Una v que sona com un fibló, una l que obstrueix la llengua, una r que no sona. Una i i una o de bracet contra una a que es perd en el buit perquè la r no l’aguanta.

Una paraula que avergonyeix qui la diu i qui l’escolta. Què t’ha passat? Què li han fet? Qui és? Com et dius? Me’ls imagino, quatre o cinc caps, boques obertes, abocats damunt meu. Avisaran algú perquè se m’emporti: una ambulància, la policia.

el que sigui per solucionar-ho de pressa, a ningú li agrada que li espatllin el diumenge al matí. Els pares s’enduran els seus fills i els explicaran qualsevol cosa per distreure’ls. Els petits no coneixen el mal i els grans els en volen allunyar.

Pensen que el podran evitar per sempre. I en el fons saben que no, però necessiten seguir creient-ho. Volen pensar que avisant una ambulància tot s’arreglarà.

Sí, almenys davant seu, l’ordre es restablirà. No ets l’única, em diran en algun moment. Algú amb bona intenció, suposo, és clar, com si el dolor compartit fos més fàcil de portar.

Però és ben bé al contrari: ara mateix sento com si carregués sobre meu tots el turments del món. Perquè a la meva pena, aquest ens que encara no sóc capaç d’apamar, que tot just comença a prendre forma, s’hi afegeix la de la noia que anava cap a casa de la seva amiga tan concentrada en la música que escoltava que no els va sentir fins que no els va tenir a sobre i que no podrà tornar a sentir mai més aquella cançó sense morir-se de fàstic. I el del noi que va fer un botelló aquí mateix, per celebrar amb els amics que havia sortit de l’armari i la festa se li va acabar dins d’una caseta de plàstic on els nens haurien de jugar i divertir-se sense fer-se mal.

No ho ha denunciat, és clar, els seus pares no saben que ha sortit de l’armari per entrar en un forat pitjor. Tampoc va denunciar res la dona que fumava aquí al darrere després de sortir de les oficines que encara neteja, sola, cada nit. Li falten papers i li sobra por.

No anirà a la policia. No coneix cap protocol ni cap telèfon d’atenció ni cap hospital de referència. I la padrina que no va poder ni cridar quan el noi que cada nit li donava les pastilles se li va estirar a sobre i gairebé li trenca les costelles.

I ara cada cop que el veu voldria fugir, aquell braç mig paralitzat intenta assenyalar ara la finestra, ara la porta però el cos no l’obeeix i el cervell li va tan de pressa que s’ofega amb les paraules que voldria dir i ni les infermeres ni els metges ni la seva filla l’entenen. No em consola encara el coratge de la que se sent orgullosa d’haver denunciat el seu agressor, però ha hagut de plegar de la feina perquè no suporta veure’l cada dia i ha perdut aquelles amigues que no s’ho creuen i en certa manera també les que sí que li donen suport però sense voler se la miren diferent. I el que se’n va desdir perquè si no retirava la denúncia l’altre faria córrer les imatges, que ho gravava sempre tot, que no era pas un principiant.

N’hi ha que no se n’han desdit. Que han tirat fins al final. Han sortit als mitjans amb nom i cognoms.

Han explicat la seva història, molts o pocs anys després, en una novel·la, una pel·lícula, un article, una carta al director o un post en una xarxa social. S’ho han tret de sobre, ho han expulsat. Però de vegades, envegen els que s’ho han sabut empassar: a aquells ningú els mira com si duguessin una marca al front.

I els que han callat envegen el que han estat prou valents per explicar-ho, per denunciar i enviar el botxí a la presó, tornar-li ni que sigui una part del dolor que els ha infligit. Tots donarien el que tenen i el que no per tornar enrere en el temps un segon, només un segon abans d’entrar en aquella classe, passar per aquell carrer o pujar en aquell cotxe. I ara soc jo una d’aquestes persones.

Encara no se si denunciaré o ho explicaré o en faré una pel·lícula, una novel·la o una cançó o m’ho empassaré i ho amagaré ben al fons del tot del racó on s’enterren els records que com més desitges oblidar més se t’arrapen a la memòria. I mentre segueixo aquí incapaç de moure’m, el que més mal em fa, el que no puc suportar, el que em fa venir ganes de morir-me és saber amb tota la certesa que no soc l’última. I m’agradaria pensar que aquesta ràbia m’ajudarà a aixecar-me i a anar a la policia i explicar-ho tot i anar a judici i a lluitar fins al final perquè aquests malparits acabin tants anys com sigui possible a la presó, però no.

Aquesta ràbia no em correspon, no l’he demanada, no la vull. Ara mateix sento que l’únic que em consolaria és que el dia que despunta torni enrere, que el sol s’amagui un altre cop i es faci de nit per sempre. Però com que no pot ser, m’aixeco.

Em costa aguantar-me dreta, si algú em veu es pensarà que estic borratxa. Em fa mal tot. Faig dos o tres passes.

M’espolso les cames brutes de terra i començo a caminar encara no sé cap on ni si ho faré sola o acompanyada. No és que no pugui veure el final del camí , és que encara no sé on comença. Almenys, però, comença.