El debat

Estem en període electoral, una d’aquelles subetapes de la vida que van repetint-se periòdicament i que alguns –si no és el seu cas, lector, faci-s’ho mirar– entomem amb alegria, responsabilitat ciutadana i ganes de gresca. La festa de la democràcia, és clar. Aquest cop ens toca la festa als catalans i les altres comunitats s’ho miraran. Tanmateix, els espanyols han pogut fer un tastet del nostre fato polític a través del debat que va organitzar La Sexta aquest dimarts, que va fer-se al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa. Tractant-se d’unes eleccions al Parlament de Catalunya i, si m’apuren, havent-se fet la cosa en territori català, allò normal hauria estat que els candidats haguessin emprat la llengua del Rector de Vallfogona i que mai ha parlat Lionel Messi, però, és clar, com que es retransmetia a tot l’estat espanyol, l’idioma a emprar havia de ser la lengua común, la de Miguel de Cervantes i John Cobra, para que nos entendamos todos. 

Diuen que Espanya és un estat plurinacional, però a l’hora de la veritat és una grande y libre en què el castellà té uns privilegis que només s’entenen des del supremacisme d’aquesta llengua per sobre de la resta que es parlen a la pell de brau. A les cadenes catalanes tothom fa ús de la llengua que vol i qui empra el castellà molts cops ho fa per estratègia o militància política, i no se li nega aquesta possibilitat. En canvi, a les televisions espanyoles no pots anar i expressar-te en català perquè podria ser que a algú de Cojoncillo del Duero li agafés un ictus. El dia que a Televisió Espanyola es faci un debat sobre les eleccions catalanes, en català i, si volen, subtitulat en castellà, aquell dia em creuré que vivim en un estat normal i plural.

L’acceptació de debatre en castellà per part dels candidats és un xantatge que tots van assumir agradosament perquè s’hi jugaven les garrofes i els vots, de la mateixa manera que ningú va badar boca per haver de debatre al costat de l’extrema dreta, a diferència dels dies previs en què tot eren escarafalls de l’star-system polític nostrat. Sigui com sigui, això que un grup de polítics catalans es posin d’acord i vagin a Madrid –aquest cop, metafòricament– i parlin en castellà podent-ho fer en català no és el primer cop que ho veiem. Va ser en un judici, i la cosa no va acabar bé.