Retallades al Morera

Ja hi som. Museu inaugurat, museu precaritzat. La història es repeteix. Potser molts no ho recordaran, però es va veure des del 2007 arran de la inauguració del Museu de Lleida, l’agonia pressupostària del qual va allargar-se uns quants anys. Ho vaig viure en primera persona i va ser un patiment per a tota la plantilla, aguditzat per la inestabilitat laboral i la migradesa dels sous que cobràvem els tècnics, clarament descompensats en relació amb el que es cobrava en museus públics. Era una situació molt injusta i una falta de respecte immensa per a uns treballadors que s’havien deixat la pell en la materialització del nou museu i en la defensa de les seves col·leccions davant els atacs externs. El tema de les nòmines, que venia de molt abans del 2007, no va resoldre’s fins a l’any 2020. Per això sempre dic que els principals mecenes en la història del Museu de Lleida han estat els treballadors. Ara hi tornem a ser amb el Museu Morera, que no només ha inaugurat la nova seu, sinó també el serial sobre els problemes de la plantilla de personal, que ha esclatat per l’acomiadament imminent de la tècnica de comunicació i premsa. A veure, un moment. Com que ja hem inaugurat, la fem fora? Però si és ara que fa més falta que mai! El museu ha d’iniciar una nova etapa que permeti captar i consolidar nous públics i fer gaudir la ciutadania de l’equipament, les col·leccions i els discursos que genera i, en això, la comunicació és fonamental. Segur que no assistiríem al mateix debat si del que estiguéssim parlant fos del cap de comunicació d’alcaldia o de la menjadora de torn per al gendre d’algú important. Però en matèria de cultura tot s’hi val i amb el Morera sembla que la Paeria s’ha comprat un cotxe i pretén fer-lo funcionar amb saliva. No ha d’estranyar en una ciutat on les polítiques patrimonials del socialisme han estat històricament nefastes, esquifides i mal dotades i planificades –aquí no hi compto Jaume Magre–, amb una llarga llista de desastres monumentals i problemes no resolts, com el de les termes romanes del carrer Remolins, abandonades i desaprofitades, o el call jueu de la Cuirassa, que ha donat uns resultats arqueològics excepcionals i que encara està a mig excavar, tapat parcialment amb uns geotèxtils esfilagarsats i amb les instal·lacions completament vandalitzades.