Una església que cau
Santa Maria de Castelló de Farfanya és un dels temples medievals més insignes de les terres de Lleida. Erigit a mitjan segle XIV amb el suport dels comtes d’Urgell, una de les nissagues més poderoses de la Catalunya medieval, l’església gòtica i el castell adjacent van esdevenir un important centre de poder, ja que l’antiga fortalesa islàmica, documentada des del segle XI, pertanyia als comtes i hi feien estades sovintejades. Aquest passat esplendorós, tanmateix, fa temps que s’esllangueix i avui Santa Maria no és més que un edifici gairebé enrunat que espera estoicament que algú li faci justícia. Malgrat haver estat declarats bé cultural d’interès nacional el 1949, la situació és tan greu que l’església i el castell van ser inclosos a la Llista Vermella de monuments en perill d’Hispania Nostra, una de les associacions patrimonials més respectades de l’estat espanyol. De fet, un estudi recent de la UPC encarregat pel Departament de Cultura ha certificat que s’hi ha d’intervenir, i amb urgència. L’alcalde de Castelló de Farfanya, Omar Noumri, un jove de 33 anys nascut a Algèria i llicenciat en Història, està del tot implicat a evitar que l’església caigui i, alhora, convençut que temple i castell representen el principal valor patrimonial del poble. Sap què ha de fer perquè, a més, és el gerent del Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí. Però l’empenta de l’alcalde s’ha topat amb la realitat. L’església és propietat del Bisbat de Lleida, que no té recursos per escometre la restauració –la història de sempre–, i des de l’Ajuntament de Castelló de Farfanya es pretenia que el bisbat, a la vista que no podia fer-se’n càrrec, donés l’edifici. Tot semblava encarrilat, però l’ens diocesà va fer-se enrere. La situació és tan kafkiana que el gairebé milió d’euros que l’alcalde ha aconseguit de les administracions aniran destinats solament a la restauració del castell, ja que el consistori no veu clar invertir en l’església, un edifici del qual el poble no podrà gaudir plenament pels condicionants d’ús que imposa el bisbat. Més enllà de la titularitat i de postures maximalistes, les autoritats han d’entendre que Santa Maria és de tots i que tenim l’obligació de preservar-la. Per això, acabo amb un prec: senyors alcalde i bisbe, trobin-se i posin-se d’acord.
