Jo soc espanyol
Que l’alcalde Fèlix Larrosa instal·lés a Lleida una pantalla gegant per veure La Roja va ser una decisió sàvia. I va fer-ho a la Llotja, l’edifici que millor representa els valors de la construcció espanyola. Perquè Lleida és Espanya i avui més que mai, ja que el capità de la selecció, Álvaro Morata, duu sang ponentina a les venes, atès que els Morata van ser una important nissaga d’Almenar del segle XVII. Des de l’escenari de Cibeles, el capità va dirigir amb mestria la celebració pel triomf a l’Eurocopa. La fusta li ve d’un altre avantpassat, Ginés de Morata, un dels millors compositors espanyols del segle XVI recordat pels seus madrigals a tres i quatre veus. A la festa, Morata va entonar amb sentiment una coplilla futbolera que deia: Es español, Gibraltar es español, davant el deliri d’uns aficionats, joves i exigents, que van saber apreciar aquell gest de patriotisme no nacionalista. Com a bon espanyol comparteixo plenament la recuperació d’aquell territori espoliat i no fer-ho, en canvi, amb la Catalunya Nord, que els catalans van perdre uns anys abans. Que es fotin. Que guanyin una Eurocopa i llavors reclamin a sobre d’un escenari. Morata ha reemplaçat el patriota Pepe Reina com a mestre de cerimònies en aquestes celebracions. Se’l troba a faltar, però per enarborar el nostre sentiment més pregon d’espanyolitat ha emergit Dani Carvajal, amic de Santi Abascal i de la bona gent de Desokupa. El jabalí de España va sortir a l’escenari amb la rojigualda per faldilla i sense samarreta, mentre es donava cops al seu pit musculat de goril·la. Després de cridar amb passió: “Vamos España”, el lateral dret va cantar Como si fueras a morir mañana, de Leiva, un himne popular que va fer que m’abordés un desig irrefrenable d’allistar-me a la legió. I què dir del nostre seleccionador, Luis de la Fuente. És calb, però quins bíceps que gasta. Li agrada anar a missa i les cançons de Luis Miguel i Sergio Dalma. Al costat de Patxi Salinas, bon jan i militant del joc net, van cantar Quijote, de Julio Iglesias –un gran espanyol que tributa accidentalment a les illes Verges–, mentre els jugadors feien la cara d’aquells a qui han encès el llum de la discoteca a les sis del matí. Tot plegat, memorable i digne d’una gran nació amb un himne sense lletra que cantem amb monosíl·labs.
