La pizza més cara

Benvolgut pizzaiolo. M’adreço a tu amb aquest italianisme perquè ara esteu de moda i dir-te pizzer em sembla gairebé una falta de respecte. M’havien parlat bé del teu local i vaig deglutir a casa una pizza que vas preparar-me, vull pensar que amb estima. No recordo quina va ser l’escollida, però la base era molt fina, cruixent com un milfulls. Amb la vora infladeta i esponjosa, tipus pizza contemporània. El formatge, en canvi, res de l’altre món. Cap indici de búfala de la Campània o de fior de latte, lamentablement. I sobre la tomata, m’hauràs de reconèixer que era d’algun pot industrial de grans dimensions, comprat a algun d’aquells proveïdors que fan cigalons a la barra del bar o en un supermercat anodí per a majoristes. Si m’ho permets, et demanaria una mica més d’esforç, perquè veuràs que surt a compte. Amb un bon San Marzano en sortiries guanyant, si és que ets un integrista italianòfil; i si t’agrada el risc i el mestissatge, prova amb alguna tomata d’aquí, però no et flipis que una pizza no és un disc de Txarango. El que recordo i recordaré per sempre més és que era una pizza amb olives. Aquí les possibilitats són múltiples, com bé saps, tot i que les negres hi predominen entre les preferides per la intensitat del sabor. Podríem debatre al respecte, però no caldrà. El que no et perdonaré és que les posessis amb pinyol, fill de puta. Va ser la primera queixalada que m’ho va fer veure. No tinc consciència d’una sensació de dolor tan bèstia en la meva vida, que ha estat força plàcida en matèria d’accidents amb danys físics. Aquella oliva, cabronàs, va destrossar-me un queixal, que va acabar més trinxat que la política comunicativa d’ERC. L’infortuni no va ser impediment perquè m’acabés la pizza, això sí, mentre mastegava com un padrí desdentegat i em cagava en tota la teva estirp. Era divendres, i vaig haver de buscar un dentista que obrís dissabte perquè em fes una reparació d’urgència. Des d’aleshores, porto cinc visites, un parell de reconstruccions voluntarioses fallides, un motlle de la meva boca –aquella pasta rosada tenia regust de taller de planxisteria–, i em resten encara dues cites, amb col·locació de funda inclosa. De moment, la broma de les olives amb pinyol m’ha costat uns 250 euros, a falta del que queda. La pizza més cara de la història.